Resultats de la cerca

Filla gran de Felip de França, duc d’Orleans, i d’Enriqueta Anna d’Anglaterra Casada 1679 amb el rei Carles II de Castella i Catalunya-Aragó, de qui fou primera muller, no li donà fills Fou impopular a Madrid, i no es pogué adaptar a la vida de la seva nova cort

Fou professor de llengües orientals a Erlangen El 1814 publicà Deutsche Gedichte ‘Poesies alemanyes’, volum d’inspiració antinapoleònica, format per Geharnischte Sonette ‘Sonets cuirassats’ i Kriegerische Spott-und Ehrenlieder ‘Cants guerrers d’irrisió i d’honor’ En la seva poesia posterior intentà d’adaptar la lírica oriental sànscrit, persa, hebreu, etc Ostliche Rosen ‘Roses d’Orient’, 1822 i Die Weisheit des Brahmanen ‘La saviesa del braman’, 1836-39, poema didàctic compost de 3 000 pensaments

Per bé que aquest criteri ha estat adoptat al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre corrents reformistes ben diferenciats el liberal burgès que actua dins les monarquies constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l’Estat espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista de M&Álvarez el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus l’alemany, el laborista anglès, etc el reformisme…

Successor del seu pare al-Ḥakam I de Còrdova , presidí una època de reorganització i centralització de l’emirat en adaptar les reformes i les modes que els califes abbàssides aplicaven a Bagdad Més ben dotat que el seu pare per a una política conciliatòria, el seu regnat es caracteritzà per una relativa tranquillitat interna Així i tot, hagué de fer front a diverses revoltes, com la del seu inquiet oncle ‘Abd Allāh al-Balansī , les baralles de les tribus àrabs al país de Tudmir, que l’induïren a enderrocar-ne la capital, Oriola, i a bastir Múrcia 825-831, la rebellió de Mèrida…

Aquest era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte Adquirí una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits afavorit per l’evolució social catalana i formà el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea —juntament amb el parlament anglès— que plantejà d’una…

Fill de Constanci I Clor i d’Helena Educat a la cort de Dioclecià, a Nicomèdia, acompanyà després el seu pare a Britània, on a la mort d’aquest 306, fou proclamat august Reconegut només com a cèsar per Galeri, Constantí emprengué una sèrie de campanyes victorioses, aliat amb Maximià, a través d’Hispània i de les Gàllies Aliat després amb l’august Licini, avançà per Itàlia contra Maxenci, el qual fou vençut a les portes de Roma, en la batalla del pont Milvi 312 Juntament amb Licini proclamà, a Milà, el 313, el decret conegut amb el nom d' edicte de Milà Restà amo absolut de l’…

Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb una província eclesiàstica de València , que ha sofert diferents modificacions fins el 1957 La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de bisbat de Xàtiva i bisbat de Dénia dins l’actual demarcació de València Originàriament, pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del segle VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya-…

D’acord amb la nomenclatura heràldica, cal descriure-les, en el cas de l’escut, com, en camper d’or, quatre pals de gules i, en el cas de la bandera, en camper groc, quatre faixes vermelles Una llegenda n'atribueix la institució a l’emperador franc Lluís el Piadós, que dibuixà sobre l’escut daurat del comte de Barcelona Guifré el Pelós les barres vermelles amb quatre dits molls de la sang del comte, que rajava de les ferides rebudes en batalla contra els normands i en defensa victoriosa de l’emperador franc Aquesta llegenda apareix escrita per primera vegada en la Segunda parte de la Crónica…