Resultats de la cerca

Prengué part en una insurrecció general contra els turcs Prosseguí la lluita a les muntanyes fins el 1436 Envià diversos emissaris el 1446, el 1448 i el 1449 a Alfons IV de Catalunya-Aragó, amb qui signà finalment un acord, el 1451, pel qual pactà el vassallatge i li cedí part de la senyoria directa sobre Albània a canvi de l’ajuda reial El 1456 abandonà la protecció del rei per la de Venècia

El primer secretari fou Ángel Pestaña, que pel gener del 1934 l’abandonà i constituí el Partit Sindicalista Tanmateix, Peiró i López aconseguiren d’imposar-hi la defensa del tradicional antiparlamentarisme de l’anarcosindicalisme En general, excepte amb la Federació Local de Sabadell, els seus membres ostentaren la direcció dels Sindicats d'Oposició Edità “Sindicalismo” primer a Barcelona, febrer del 1933 juliol del 1934 després a València, juliol del 1934 — novembre del 1935

Afiliat a la CNT 1933, durant la guerra civil de 1936-39 fou tinent de l’exèrcit republicà Empresonat 1939-42, passà a l’Estat francès, però el 1944 retornà al Principat, on fou la figura principal del maquis llibertari rural Amb Ramon Vila Capdevila, Caracremada , Jaume Puig, Tallaventres , i altres companys, realitzà “expropiacions”, segrestaments i atemptats al Berguedà i al Solsonès El 1951 abandonà la lluita i tornà a l’Estat francès

Estudià dret a València, on més tard fou professor de la universitat En iniciar-se la guerra del Francès 1808, fou membre de la junta de València i representant d’aquesta a les corts de Cadis, on féu publicar el seu Discurso sobre los tribunales protectores de la fe 1813 Més tard abandonà la causa liberal fou oïdor de l’audiència de València i publicà el Manifiesto que escribió en un calabozo el general don Francisco Xavier Elío 1823

President de la Unió Catalanista 1897, s’adherí al Centre Nacionalista Republicà el 1906 i posteriorment participà en la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana 1910 Fou elegit diputat provincial el 1909 i com a tal signà pel maig del 1911 la proposta de constitució de la Mancomunitat de Catalunya El 1914 abandonà la UFNR, disconforme amb la signatura del pacte de Sant Gervasi, i intentà amb Rovira i Virgili la constitució d’una Esquerra Catalanista

Fill de Gneu Pompeu Magne, prometé de venjar-ne l’assassinat, que presencià a l’Egipte, motiu que li valgué el nom de pius A la mort de Cèsar, fou nomenat praefectus classis et orae maritimae Proscrit pel segon triumvirat, ocupà Sicília, Sardenya i Còrsega amb l’ajut dels pirates Obtingué llavors el favor d’Antoni, el qual, temorós del seu poder creixent, l’abandonà davant Octavi Derrotat per Agripa, fugí a l’Àsia, on morí assassinat

Net de Pere I i nebot i successor de la tsarina Elisabet Admirador de Frederic II de Prússia, abandonà la coalició antiprussiana, subscrita per la seva antecessora, i feu donar així un nou gir a la guerra dels Set Anys Un aixecament de la guàrdia imperial, promogut per la seva esposa —la futura Caterina II— i sostingut per la clerecia ortodoxa i la noblesa cortesana, l’obligà a abdicar el 28 de juny de 1762 pocs dies després fou assassinat

Fou regent del Consell d’Aragó a Madrid El comte duc d’Olivares l’envià a Barcelona 1625 a proposar als catalans el seu projecte de la Unió d’Armes Fracassada la gestió, assistí a les corts catalanes del 1626 i, quan Felip IV les abandonà, fou encarregat de mantenir-les, sense èxit Malgrat la seva actitud proreial, desaconsellà vivament la separació del Principat dels comtats de Rosselló i de Cerdanya que Felip IV considerava com a mitjà per a debilitar els catalans

Lluità a la guerra del Francès i es distingí en la defensa de Girona 1809 Fou governador de la Ciutadella de Barcelona durant el Trienni Constitucional abandonà el país davant la reacció absolutista del 1823, però retornà aviat i fou nomenat cap d’estat major pel capità general de Catalunya, Manuel Llauder 1832 Lluità contra els carlins fins el 1835 fou governador militar de Tortosa i de Tarragona Del 1835 al 1838 visqué refugiat a França Deixà inèdits uns apunts sobre la guerra

Exercí poc la carrera de medicina, que abandonà, i es lliurà a l’erudició Traduí les obres d’Hipòcrates 1839-61 i fou continuador de l’obra filosòfica d’Auguste Comte Fundà la “Revue de Philosophie Positive” 1867 i aplicà el mètode positivista a la lingüística, en el seu Dictionnaire de la langue française 1863-73 i també en la Histoire de la langue française 1862 Influí sobre Pompeu Gener i prologà el seu llibre La mort et le diable 1880