Resultats de la cerca

Director del museu de Pontevedra, del qual fou cofundador, així com del Seminario de Estudos Galegos 1923 Són importants els seus estudis sobre lírica galaicoportuguesa i literatura portuguesa del segle d’or Camões , 1954 Són obres seves Cancioneiriño 1932, Cancionero musical de Galicia 1942, El libro de Santiago 1948, La artesanía en Galicia 1953, la biografia El arzobispo Lago González 1967, Historias de Compostela 1970, Baldaquinos gallegos 1987, amb JRamón y Fernández-Oxea, i Fray Martín Sarmiento 1695-1772 1994 i els reculls d’assaigs sobre literatura i història gallegues…

Participà en diverses conjuracions absolutistes des del 1820 i fou voluntari reialista Se sumà als carlins, i el 1836 passà a Oñate, a la cort del pretendent, on anà reunint successivament els diversos ministeris del govern carlí fins arribar a ésser ministre universal el 1837 Continuà com a ministre d’estat fins que Maroto aconseguí la seva destitució febrer del 1839 Emigrà a França i retornà a la Península el 1864 Els seus Diarios 1828-31 foren publicats en 1966-67

Fou un dels poetes més notables dels Cancioneiros medievals gallecs, especialment per les seves cantigues de tema mariner

Fundà i dirigí “El Eco del Turia”, que esdevingué diari amb el títol “El Eco de Valencia”, i dirigí 1863 “El Valenciano” Fou governador civil de Pontevedra, Burgos, Biscaia, les Balears, Alacant, Granada i la Corunya Publicà una Guía de Valencia

Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al partit liberal de Canalejas Es relacionà estretament amb certs sectors conservadors catalans arran de la seva estada a Barcelona com a governador civil en 1910-12 i el 1923, intentant en ambdues ocasions una gestió moderada de la repressió del terrorisme Ministre de Foment en el govern de García Prieto pel setembre del 1923 El gener del 1935 fou nomenat governador general de Catalunya i president en funcions de la Generalitat, poc després d’ésser decretada la suspensió de l’Estatut Tanmateix aviat passà al Ministeri de la Governació abril-…

Adscrit de molt jove al republicanisme federal 1894, fou advocat i redactor de La Unión Republicana de Pontevedra Després de conèixer Lerroux el 1904, el seguí a Barcelona, on s’installà definitivament el 1906 Lloctinent de Lerroux, es destacà per la defensa de Ferrer i Guàrdia —implicat en l’atemptat de Mateu Morral contra el rei— i per les campanyes contra Solidaritat Catalana que féu des d' El Progreso , que dirigí Organitzador de fet del Partit Republicà Radical, en emigrar Lerroux a França 1908 restà al país com a cap del lerrouxisme Elegit regidor per Barcelona 1909,…

Fill d’Alfons I i Mafalda de Savoia Abans d’accedir al tron, dirigí una expedició per terres andalusines 1178 i lluità contra els almohades 1184 Esdevingut rei, concedí furs i privilegis per estimular el poblament de les zones frontereres, la protecció de les quals encomanà als ordes militars La seva actitud anticastellana el dugué a concertar un pacte d’aliança amb Alfons el Cast de Catalunya-Aragó i Alfons IX de Lleó Osca, 1191, però després se separà del lleonès i signà un tractat amb castellans i aragonesos 1197, que tingué com a conseqüència una penetració portuguesa per terres de Lleó…

Fill d’Enric de Borgonya i net per part de mare d’Alfons VI de Castella El 1128 es rebellà contra la seva mare i tutora Teresa a les comarques del Douro i del Minho, i després de vèncer-la a San Mamede s’apoderà del govern efectiu de Portugal Anys més tard, envaí Galícia 1137 i ocupà Tui, ciutat en la qual pactà amb Alfons VII de Castella i li prometé fidelitat Cap al 1139 feu una incursió pel Tejo i derrotà els musulmans a Ourique A partir d’aleshores, Alfons es titulà rei de Portugal, nou estat cristià independent El 1143 es feu vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometé a pagar un…

Introducció Fases de la guerra de Successió De fet, aquest fou el darrer dels nombrosos enfrontaments desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França A la mort de Carles II de Castella i de Catalunya-Aragó , l’emperador germànic Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament últim del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències territorials a Felip d’Anjou, net de Lluís XIV, i defensaren els drets successoris de l’altre pretendent, l’arxiduc Carles d’Àustria Fou decisiva en la formació d’aquesta coalició armada contrària als…