Resultats de la cerca

Li ha estat atribuïda la traïció de la causa carlina en les converses de l’Hostal de la Corda 1875, pel fet que conservà el grau de coronel a l’exèrcit alfonsí i que fou, més tard, cap de la policia de Madrid

Segons la tradició hi nasqué sant Ramon de Penyafort vers el 1180, i del primitiu edifici resten uns torricons i llenços de murs El 1603 n'era propietària la família Espuny, que el vengué als dominicans, els quals hi construïren el convent i l’església actuals de Sant Ramon de Penyafort, ampliats i renovats al s XVIII Fou secularitzat i venut el 1837, però conserva encara el culte i el caràcter de santuari En el presbiteri es guardaren molt de temps les restes de Ramon de Penyafort i de fra Joan Guasc, fundador del convent, traslladades després a Barcelona

Resten els topònims de la Manresana de Prats a Prats del Rei, la Manresana de SantRamon del Portell, una torre Manresana ara desapareguda, prop de Linyola, i la partida de la Manresana, al terme de Juneda

Lluità a Las Navas de Tolosa 1212 i acompanyà el seu pare a Muret 1213 El 1224 fou el cap d’una de les dues grans faccions nobiliàries que es disputaven la privadesa del jove Jaume I Un cop vescomte, no trigà a enemistar-se amb el rei i, per això, no l’acompanyà a la conquesta de Mallorca 1229 Residí principalment al castell d’Arbeca, amb la seva muller Agnès de Tarroja, que li aportà les senyories de Solsona, Arbeca i Tarroja Li ha estat atribuïda una intervenció decisiva en el prodigiós naixement de santRamon Nonat

Feu estudis a Tarragona, fou mestre a Agullana i després seguí la carrera militar Coronel del regiment de fusellers de muntanya Sant Ramon durant la guerra de Catalunya contra Felip V, actuà els anys 1713 i 1714, sobretot al Vallès, al Maresme i al Llobregat Els seus esforços conjuminats amb els de Josep de Moragues i el marquès de Poal per aixecar el país contra els exèrcits ocupants foren contrarestats per l’estratègia dels mariscals Bracamonte, Vallejo i González Després de la capitulació de Cardona setembre 1714, en la qual fou amnistiat, es posà al servei del coronel Vallejo Però malgrat…

Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid i lletrat del Consell d’Estat, mantingué sòlides vinculacions amb la dreta ideològica i financera —director general adjunt de Banesto, president de l’Editorial Católica— abans d’ocupar càrrecs governamentals, en els quals fou un representant destacat d’aquests sectors durant la Transició Membre del Grupo Tácito 1973, amb el qual s’integrà a Unión de Centro Democrático  UCD, fou ministre de Justícia 1976-79, senador per designació reial 1977-79, diputat per Jaén 1979-82 i president del Congrés 1979-82 Quan ocupava aquest…

Des dels anys cinquanta compaginà la feina en una oficina bancària amb treballs editorials de correcció a l’editorial Plaza i Janés, on conegué escriptors com Salvador Espriu, Josep Maria de Sagarra o Carles Riba Publicà Els hereus de la terra  1986, premi Sant Joan i Figures vora el rec  1995, novella amb què l’any anterior havia guanyat la polèmica edició del premi Josep Pla, al qual renuncià després que una part del jurat dimitís La seva producció supera els 150 títols, centrats especialment en el municipi d’Albinyana, el Penedès i altres zones de Catalunya Entre d’altres,…

Vida i obra Membre de l’orde dels frares predicadors, desenvolupà la seva activitat a la Corona d’Aragó durant el regnat de Jaume II És autor de la versió llatina de la crònica de Jaume I, encarregada per Jaume II, a qui la lliurà, a València, el 1314, en un manuscrit en pergamí, historiat i caplletrat d’or És per això que la crònica de Jaume el Conqueridor ens ha pervingut en dos textos fonamentals, un de català, anomenat Llibre dels feits i un de llatí, signat pel dominicà Pere Marsili i dit Liber gestorum o també Liber gestarum , que és conservat en quatre manuscrits a la Biblioteca…

Història del bisbat de Roda Als seus orígens comprengué els comtats de Ribagorça, Sobrarb i Pallars, en llurs nuclis originaris, però a partir del 1040 fou retallat a la part de Sobrarb pel nou bisbat d’Osca i poc després ho fou per la part urgellenca quedà així pràcticament reduït al territori comprès entre el Cinca i la Noguera Ribagorçana però amb les valls de Serret, Boí i algunes altres esglésies del Pallars, per acord amb els bisbes d’Urgell 1140 A partir del 1080 començà a expandir-se per la Barbatània i arribà el 1101 a incorporar-se…