Resultats de la cerca

Vida i obra Estudià gramàtica, retòrica, poesia i dialèctica a Alacant i s’ordenà al convent dels dominicans de la ciutat de València Dominicà des del 1683, fou catedràtic d’arts en el convent de València i exercí diversos càrrecs docents a les cases de Llutxent, Llombai, Sogorb i Castelló de la Plana Sembla que també arribà a ensenyar a la Universitat d’Oriola, on hauria estat mestre de Josep Teixidor Vinculat al cercle de M Martí, participà de l’esperit crític i renovador dels historiadors valencians del final del XVII i començament del XVIII, tot i que no sempre l’aplicà La seva obra fou…

Vinculat a la ciutat de Terrassa on arribà de jove per estudiar enginyeria tèxtil, Alfons Sala Argemí li sufragà els estudis a l’Escola Industrial de Terrassa Durant la Segona República féu costat a l’oposició monarquicoalfonsina Es convertí en un dels màxims experts en hidrocarburs durant la dictadura de Primo de Rivera —fou nomenat sotsdirector de CAMPSA i director general de CEPSA als anys trenta— Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola passà a la zona dominada pels sollevats i ingressà a la Falange Española 1936, accedint a la Comisión de Industria y Comercio de la Junta de Defensa…

Doctor en arquitectura 1966, projectà l’arxiu central de l’administració de l’estat Alcalá de Henares, 1968, els plans d’urbanització de diverses poblacions valencianes i edificis religiosos a Algemesí, la Pobla de Vallbona, etc Participà en les obres de restauració del monestir del Puig i de la catedral de València Fou president de Lo Rat Penat 1962-72 Publicà El escudo de armas de Algemesí 1955, La repristinació de la catedral de València 1971 i Llinatges d’un poble Valencià Algemesí 1975, entre altres treballs

Marquès consort de Rafal En iniciar-se la guerra de Successió era governador d’Oriola De primer es mostrà partidari de Felip V, però aviat es passà al bàndol del rei arxiduc i lluità contra l’exèrcit borbònic al País Valencià Posteriorment fou gentilhome de cambra del rei arxiduc 1707 i lloctinent seu a Mallorca 1709-13 El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet a Viena des de Barcelona, i hi restà fins que, per la pau de Viena 1725, li foren retornats els béns confiscats per Felip V El 1726 tornà a Oriola

Notari El 1517 el consell municipal d’Oriola el nomenà, juntament amb Pere Palomares, síndic prop del rei Carles I a Galícia per a demanar la creació del bisbat d’Oriola Fou el 1520, ensems també amb Palomares, un dels promotors de la Germania a Oriola elegit síndic del poble, a mà armada notificà als oficials reials i als cavallers la rebellió, i a costa seva, amb d’altres a València, on s’agermanaren amb els de la capital, comprà banderes i tambors Propagà la rebellió a part del regne de Múrcia i marquesat de Villena Sembla que fou marginat per una fracció d’agermanats i fou forçat a deixar…

Estudià dret i filosofia a Madrid i des del 1924 fou arxiver de diverses institucions Escriví Orihuela durante la Guerra de la Independencia 1908, Vocabulario del dialecto murciano 1932, La reconquista de Orihuela 1934, Anales de la imprenta en Murcia 1941 i El teatro universitario y humanístico en España 1945

Es retirà de la carrera militar el 1854 per tal de dedicar-se al periodisme i a la política Milità a la Unió Liberal i fundà els periòdics “El Correo” i “La Península” Diputat per Oriola 1858, es mostrà contrari a la política d’Isabel II i s’hagué d’exiliar el 1866 Retornà després de la revolució del 1868 i fou sotssecretari de finances Publicà Hacienda de la nación 1872

Doctor en dret 1859 A València fou secretari de la Unió Liberal, formà part de la junta revolucionària de 1868, fou cap i fundador del partit liberal de Sagasta, inspirà els periòdics El Diario de Valencia i El Constitucional i fou governador civil 1881 A Madrid, fou governador del Banc d’Espanya i diputat Fou ministre d’ultramar 1888, gràcia i justícia i governació Figurà en el senat 1903-11 El seu fill, Trinitario Ruiz Vallarino — Madrid 1945, polític liberal, fou diversos cops ministre de gràcia i justícia, diputat i senador fins a l’adveniment de Primo de Rivera

Liberal, el 1820 formà part de la milícia nacional Després de la insurrecció del 1840, fou cap polític de la junta de govern de Terol fins el 1843 El 1851 fou diputat per Albarrasí, i durant el govern d’Espartero fou ministre de governació 1854 El 1856 ocupà el ministeri de finances, i el 1858 fou de nou elegit diputat per Albarrasí Es mostrà partidari d’O'Donnell i fou nomenat president del Tribunal de Cuentas 1858 i més tard governador del Banco de España El 1869 tornà al congrés, on defensà la unitat religiosa i es mostrà partidari d’Amadeu de Savoia Durant la Restauració encapçalà el grup…

Hom suposa que correspon a territori valencià, i alguns autors, sense cap base segura, l’identifiquen amb Gilet Camp de Morvedre