Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
Maria Lluïsa d’Orleans
Història
Reina de Catalunya-Aragó i de Castella-Lleó.
Filla gran de Felip de França, duc d’Orleans, i d’Enriqueta Anna d’Anglaterra Casada 1679 amb el rei Carles II de Castella i Catalunya-Aragó, de qui fou primera muller, no li donà fills Fou impopular a Madrid, i no es pogué adaptar a la vida de la seva nova cort
Friedrich Rückert
Història
Literatura
Poeta i erudit alemany.
Fou professor de llengües orientals a Erlangen El 1814 publicà Deutsche Gedichte ‘Poesies alemanyes’, volum d’inspiració antinapoleònica, format per Geharnischte Sonette ‘Sonets cuirassats’ i Kriegerische Spott-und Ehrenlieder ‘Cants guerrers d’irrisió i d’honor’ En la seva poesia posterior intentà d’adaptar la lírica oriental sànscrit, persa, hebreu, etc Ostliche Rosen ‘Roses d’Orient’, 1822 i Die Weisheit des Brahmanen ‘La saviesa del braman’, 1836-39, poema didàctic compost de 3 000 pensaments
reformisme
Història
Política
Actitud política segons la qual la transformació d’una societat, d’un règim o d’un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Per bé que aquest criteri ha estat adoptat al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre corrents reformistes ben diferenciats el liberal burgès que actua dins les monarquies constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l’Estat espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista de M&Álvarez el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus l’alemany, el laborista anglès, etc el reformisme…
‘Abd al-Raḥmān II de Còrdova
Història
Emir d’Al-Andalus (822-852).
Successor del seu pare al-Ḥakam I de Còrdova , presidí una època de reorganització i centralització de l’emirat en adaptar les reformes i les modes que els califes abbàssides aplicaven a Bagdad Més ben dotat que el seu pare per a una política conciliatòria, el seu regnat es caracteritzà per una relativa tranquillitat interna Així i tot, hagué de fer front a diverses revoltes, com la del seu inquiet oncle ‘Abd Allāh al-Balansī , les baralles de les tribus àrabs al país de Tudmir, que l’induïren a enderrocar-ne la capital, Oriola, i a bastir Múrcia 825-831, la rebellió de Mèrida…
pactisme
Història
Norma o concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal.
Aquest era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte Adquirí una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits afavorit per l’evolució social catalana i formà el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea —juntament amb el parlament anglès— que plantejà d’una…
Constantí I
![](/sites/default/files/media/FOTO/GEC19560_FOTOTECA11299.jpg)
Constantí I
© Fototeca.cat
Història
Emperador romà (312-337).
Fill de Constanci I Clor i d’Helena Educat a la cort de Dioclecià, a Nicomèdia, acompanyà després el seu pare a Britània, on a la mort d’aquest 306, fou proclamat august Reconegut només com a cèsar per Galeri, Constantí emprengué una sèrie de campanyes victorioses, aliat amb Maximià, a través d’Hispània i de les Gàllies Aliat després amb l’august Licini, avançà per Itàlia contra Maxenci, el qual fou vençut a les portes de Roma, en la batalla del pont Milvi 312 Juntament amb Licini proclamà, a Milà, el 313, el decret conegut amb el nom d' edicte de Milà Restà amo absolut de l’Imperi 324…
barres catalanes
Escut de Catalunya, amb les barres catalanes , segons disseny de Domènech i Montaner, al Palau de la Música Catalana (1905-08)
© Fototeca.cat
Història
Denominació habitual del senyal heràldic que constitueix l’escut català i la bandera catalana.
D’acord amb la nomenclatura heràldica, cal descriure-les, en el cas de l’escut, com, en camper d’or, quatre pals de gules i, en el cas de la bandera, en camper groc, quatre faixes vermelles Una llegenda n'atribueix la institució a l’emperador franc Lluís el Piadós, que dibuixà sobre l’escut daurat del comte de Barcelona Guifré el Pelós les barres vermelles amb quatre dits molls de la sang del comte, que rajava de les ferides rebudes en batalla contra els normands i en defensa victoriosa de l’emperador franc Aquesta llegenda apareix escrita per primera vegada en la Segunda parte de la Crónica…
franquisme
![](/sites/default/files/media/FOTO3/franquisme.jpg)
Francisco Franco amb membres de l'Església Catòlica i de la Falange (1938)
Història
Política
Règim polític dictatorial implantat a l’Estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la Guerra Civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d’excepció de l’oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic Dotà l’estat d’una administració totalitària basada en l’existència d’una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d’un partit únic —FET y de las JONS Falange Española— i d’un cap que concentrà tots els poders de l’estat Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política…
història
Història
Ciència que s’ocupa de l’estudi dels fets memorables humans, com a conjunt de les actuacions dels homes en el passat, i de la narració d’aquestes actuacions.
Bé que la preocupació crítica per escriure la història amb veracitat és molt antiga i que ha anat donant lloc al naixement d’un seguit de tècniques auxiliars de la investigació arqueologia, paleografia, numismàtica, etc, aquesta preocupació no es pot confondre amb la reflexió teòrica sobre l’evolució de les societats humanes que hom troba, aïlladament, en figures com la d’Ibn Haldūn i, més sovint, en els corrents progressius de la historiografia europea des del Renaixement fins avui, però que no ha esdevingut encara un estudi científic coherent, amb un cos de doctrina propi Només cal veure…