Resultats de la cerca

Després del retorn de S Caboto de l’Amèrica septentrional, comandà una expedició en cerca d’un pas al NW vers les Índies Salpà amb la nau Dalphine l’any 1523, i arribà a la costa septentrional americana 1524, que explorà des del cap Fear probablement fins al Cap Bretó, a Nova Escòcia Dirigí una altra expedició el 1528 vers l’Amèrica Central, potser cap al Brasil, de la qual no tornà Segons la tradició, fou mort i devorat pels indígenes

El 1455 partí amb una caravella per realitzar una expedició a l’Àfrica en el curs de la qual s’ajuntà amb el genovès Antoniotto Usodimare i arribà fins al riu Gàmbia, però la tripulació es negà a prosseguir El 1456, en una nova expedició feta conjuntament amb Usodimare, descobrí les illes del Cap Verd i arribà fins a les illes de Bijagós Escriví interessants relacions sobre els seus descobriments Tornà a Venècia el 1463

El seu nom era Emanuele Conegliano, però el canvià en convertir-se al catolicisme Menà una vida dissipada i fugí a Viena, on collaborà amb WAMozart, per al qual escriví els llibrets —modèlics— de Le nozze di Figaro 1786, Don Giovanni 1787 i Così fan tutte 1790 n'escriví també per a Salieri i per al valencià Vicent Martín i Soler Una cosa rara, Il burbero di buon cuore, 1786, etc Passà a Londres i fugí més tard a Nova York 1805, on introduí l’òpera italiana i publicà una autobiografia

Duc d’Urbino Estigué al capdavant de les milícies de Milà i de Florència i de Ferran I de Nàpols Passà després a dirigir els exèrcits pontificis de Pius II, que el recompensà amb el títol de vicari de l’Església 1463 Fou cap de la lliga italiana i vencé els venecians a Molinella 1467 Fou un dels mecenes més importants del seu segle i convertí el seu ducat en un destacat focus cultural de l’època

Organitzà la companyia de San Giorgio, integrada per mercenaris italians que lluitaren en defensa del papa romà Urbà VI contra Climent VII, papa d’Avinyó També ajudà Carles II de Durazzo III de Nàpols en la conquesta de Nàpols 1381 Continuà al servei del seu fill, Ladislau de Nàpols

De família noble, entrà als franciscans a Fano 1238 Fugí de Parma durant el setge de Frederic II 1247 cap a Lió, on entrà en contacte amb el joaquimisme dels espirituals De les diverses cròniques que escriví, només se n'ha conservada una, el Chronicon , i encara mutilada, que constitueix una de les fonts històriques més interessants del s XIII

Organitzà la companyia de San Giorgio, integrada per mercenaris italians que lluitaren en defensa del papa romà Urbà VI contra Climent VII, papa d’Avinyó També ajudà Carles II de Durazzo III de Nàpols a la conquesta de Nàpols 1381 Continuà al servei del seu fill, Ladislau de Nàpols

A Toledo estudià l' Almagest de Ptolemeu i el traduí al llatí 1175 També traduí de l’àrab un conjunt d’obres d’astronomia, d’astrologia, d’aritmètica, d’àlgebra, de geometria, de geomància, de filosofia i de medicina d’al-Farġānī, Avicenna, etc La seva contribució fou decisiva per a la difusió de la ciència àrab i de la ciència grega, a través dels àrabs, a Europa

Combaté les forces napoleòniques 1810 Entre el 1823 i el 1826 féu costat als liberals, però després anà al Brasil amb el rei Pere IV Participà en l’expedició contra els absolutistes portuguesos i fou governador de Porto 1832 Durant les lluites entre setembristes i constitucionalistes en el regnat de Maria II, ocupà diversos ministeris i del 1860 al 1865 fou president del consell de ministres Presidí el partit reformista, l’ala més radical del partit històric Suprimí l’esclavatge a les colònies portugueses

Fill d’Ezzelino II, aviat s’alià amb l’emperador Frederic II, cosa que li permeté d’estendre els seus dominis La rivalitat entre l’Imperi i la Santa Seu féu que fos excomunicat pel papa Innocenci IV 1254 El 1258 prengué Brescia, però més tard fou fet presoner pels güelfs 1259