Resultats de la cerca

Fill de Gómez Suárez de Figueroa i de lady Jane Dormer Segon duc de Feria títol que heretà el 1571 en morir el seu pare i marquès de Villalba, ocupà càrrecs a Itàlia Nomenat lloctinent de Catalunya per Felip II de Castella 1596, li fou renovat el càrrec per Felip III Durant el seu mandat se celebrà la cort de Barcelona del 1599 Arran de les modificacions arbitràries de les constitucions que s’hi havien aprovat, els diputats catalans protestaren, fet pel qual el duc de Feria els féu empresonar El govern de Madrid, instat —i subornat— pels consellers de Barcelona, rectificà i…

Llur fill i segon duc, Lorenzo Suárez de Figueroa y Dormer , i el fill d’aquest, Gómez Suárez de Figueroa y de Mendoza , ocuparen diverses lloctinències a la corona catalanoaragonesa El títol passà als Fernández de Córdoba-Figueroa, marquesos de Priego i després ducs de Medinaceli

Fill de Lorenzo Suárez de Figueroa y Dormer Tercer duc de Feria i segon marquès de Villalba Fou ambaixador de Felip III de Castella a Roma i a París 1610, on atragué Maria de Mèdici, vídua d’Enric IV de França, a la política castellana i hi gestionà les noces del futur Felip IV amb Isabel de Borbó, i les de Lluís XIII de França amb Anna d’Àustria En 1615-18 fou lloctinent de València, d’on féu expulsar els gitanos 1615 i on intentà de palliar els efectes de l’expulsió dels moriscs El 1618 fou nomenat governador de Milà intervingué en l’afer de la Valtellina , que declarà sota la…

Té l’origen en l’absentisme reial, que arribà a ésser quasi permanent El càrrec fou institucionalitzat per Ferran II de Catalunya-Aragó des del nomenament, el 1479, del seu cosí, l’infant Enric d’Aragó, com a lloctinent general de Catalunya, i el 1492 Juan de Lanuza ho era del regne d’Aragó Al Regne de València, el càrrec no s’institucionalitzà de manera permanent fins el 1520, amb Diego de Mendoza y de Lemos, que ho fou nominalment també del Principat de Catalunya Als regnes de Sicília i de Nàpols prevalgué el nom de virrei , denominació que, des del segle XVI, tendí a substituir arreu la de…

Fill del segon matrimoni de Felip IV de Castella amb la seva neboda Marianna d’Àustria, la qual ocupà la regència 1665-75 durant la minoritat de Carles II Fou de naturalesa raquítica i malaltissa, i oligofrènic com a resultat del matrimoni consanguini El seu regnat presidí la fase més aguda de la decadència castellana, que culminà quan el confessor de la reina, el jesuïta alemany JE Nithard, s’emparà del poder després de destituir la junta de govern de cinc ministres designada al testament de Felip IV de Castella el vicecanceller de Catalunya-Aragó, Cristòfor Crespí de Valldaura, el marquès d…