Resultats de la cerca

Els geníssers, creats pel soldà Orhān al s XIV, eren integrats per captius educats en l’islamisme es distingiren per llur fanatisme, i assoliren tant poder, que sovint intervingueren en l’elecció dels soldans otomans Foren abolits per Mahmut II 1826

Succeí el seu pare Muǧāhid ibn ‘Abd Allāh en el govern independent d’aquell territori, malgrat l’oposició del seu germà Ḥasān Havent caigut en poder dels cristians en una expedició militar a Sardenya, fou batejat, però després del rescat tornà a l’islamisme i s’hi mantingué fidel Tanmateix, servà amistat envers els cristians Signà un conveni 1058 amb el bisbe de Barcelona i es comprometé a protegir els súbdits cristians de Dénia i de les Balears a canvi del reconeixement de la seva sobirania Mantingué bones relacions diplomàtiques i correspondència amb la comtessa Almodis de…

Successor del seu pare al-Ḥakam I de Còrdova , presidí una època de reorganització i centralització de l’emirat en adaptar les reformes i les modes que els califes abbàssides aplicaven a Bagdad Més ben dotat que el seu pare per a una política conciliatòria, el seu regnat es caracteritzà per una relativa tranquillitat interna Així i tot, hagué de fer front a diverses revoltes, com la del seu inquiet oncle ‘Abd Allāh al-Balansī , les baralles de les tribus àrabs al país de Tudmir, que l’induïren a enderrocar-ne la capital, Oriola, i a bastir Múrcia 825-831, la rebellió de Mèrida 829 i la de…

Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Dīn al Afġānī i el seu deixeble Muḥammad ‘Abdūh, ambdós exiliats 1879 i 1882, respectivament Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l’únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava terreny el…

Bé que en vida del fundador —el qual, després de proclamar-se mahdī a Tīnmāl 1121, organitzà els seus deixebles en un petit estat— la secta quedà reclosa al Gran Atles, quan pujà al poder el berber zenata ‘Abd al-Mu'min 1130-63, el qual prengué el títol califal d' amīr al-mu'mī-nīn , dominaren des del Marroc —presa de Tànger, Agmat, Ceuta i la capital almoràvit, Marràqueix 1146— fins a Egipte i n'expulsaren els almoràvits després de derrotar els mercenaris cristians que comandava Ibn Ruburṭayr, els hammadites 1151 i els normands ‘Abd al-Mu'min inicià la conquesta d’Al-Andalus 1147 i topà amb…