Resultats de la cerca

L’acord, pel qual Ferran era reconegut rei de Castella, posava fi a una guerra entre castellans i lleonesos per la successió d’Enric III, monarca castellà que havia mort prematurament el 1217, deixant la corona a la seva germana Berenguera I de Castella , la qual, en contra de la voluntat del seu marit, havia abdicat en Ferran

El seu pare morí prematurament i li deixà, en un testament del 1177, el comtat de Pallars Jussà, una honor que tenia pel rei de Catalunya-Aragó, una altra que tenia pel comte d’Urgell i uns béns a la Cerdanya i el Conflent, tot sota la guarda i batllia de la seva àvia Òria d’Entença Per part seva, Òria féu testament pel maig del 1178, i encomanava la tutela de Valença al comte rei Alfons I el Cast Tanmateix, Valença governà poc temps, i morí sense successió En compliment del testament del seu avi Arnau Mir I, el comtat passà aleshores a Dolça I, que el donà a Alfons el Cast

Fill d’Alfons VII de Castella-Lleó i de Berenguera de Barcelona Vers el 1151 es casà amb Blanca de Pamplona, filla de Garcia VI En vida del seu pare, fou associat al poder juntament amb el seu germà Ferran II Assistí a les negociacions d’Alfons VII de Castella-Lleó amb Ramon Berenguer IV 1151 a Tudellén tractat de Tudellén En la divisió del seu regne feta per Alfons VII, li correspongué Rastella i Toledo, mentre que Lleó i Galícia correspongueren a Ferran Proclamat rei de Castella, signà amb el seu germà Ferran II de Lleó i Galícia el tractat de Sahagún 1158, pel qual es comprometien a…

Filla de l’infant Alfons de Molina, neta d’Alfons IX i muller de Sanç IV Exercí una notable influència política sobre el seu marit, el qual feu decantar a l’aliança amb França assemblea de Toro, 1288, en contra dels desigs del privat, Llop IV, senyor de Biscaia Un cop vídua, governà Castella com a regent 1295-1301, durant la minoritat del seu fill Ferran IV, i superà amb èxit corts de Valladolid, 1300 la guerra civil que enfrontà els partidaris del nou rei amb els seguidors dels infants de la Cerda, que tingueren l’ajut diplomàtic de Jaume II de Catalunya-Aragó, amb el qual no hi hagué cap…

Estigué associat al govern ja en vida del seu pare, car pel desembre del 1172 signà com a testimoni amb el títol de comte de Pallars la donació del castell i comtat de Melgor feta per Bertran I de Melgor a Alfons I de Catalunya-Aragó Heretà el comtat fent cas omís al testament patern que deixava el Pallars Jussà a l’orde de l’Hospital Pel gener del 1174 signà amb Artau IV de Pallars Sobirà un conveni d’ajuda mútua contra tots els homes, excepte contra el rei de Catalunya-Aragó i els seus fidels Pactà un pariatge amb Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, en virtut del qual la vila de Tremp…

En morir el seu pare es trencà el principi tradicional que els reis francs nomenessin els comtes per a Catalunya i s’establí el principi hereditari en la transmissió del càrrec comtal L’establiment d’aquest principi hereditari fou potser el pas més gran donat pels comtes catalans vers la independència i la sobirania Talment com si els tres fills grans del Pelós assimilessin les honors a un bé privat, en morir llur pare les heretaren, se les mig repartiren i les començaren a governar sense esperar llur investidura per part de la monarquia, potser aprofitant que el monarca regnant, Odó I, no…

Mort el seu pare prematurament, Udalard, menor d’edat, estigué uns quants anys sota la tutela del seu oncle, Guislabert, que emprà el títol vescomtal i que des del 1034 fou bisbe de Barcelona Oncle i nebot participaren en la primera fase 1041-44 de la revolta que en 1041-44 i 1049-58 enfrontà la família vescomtal barcelonina i els Santmartí, comandats per llur cosí Mir Geribert, contra el comte Ramon Berenguer I Udalard II i Guislabert encapçalaren a Barcelona un partit hostil al comte, i llurs partidaris apedregaren el palau comtal des dels pròxims palaus vescomtal i bisbal…

Fill del segon matrimoni de Felip IV de Castella amb la seva neboda Marianna d’Àustria, la qual ocupà la regència 1665-75 durant la minoritat de Carles II Fou de naturalesa raquítica i malaltissa, i oligofrènic com a resultat del matrimoni consanguini El seu regnat presidí la fase més aguda de la decadència castellana, que culminà quan el confessor de la reina, el jesuïta alemany JE Nithard, s’emparà del poder després de destituir la junta de govern de cinc ministres designada al testament de Felip IV de Castella el vicecanceller de Catalunya-Aragó, Cristòfor Crespí de Valldaura, el marquès d…