Resultats de la cerca

El seu comitè executiu estigué format per Faustí Ballvé i Eduard Albors de l’anterior Partit Català d’Acció Republicana i per Brauli Solsona, Ramon Nogués i Comet i Ramon Nogués i Bizet dels radicals socialistes Presentà tres candidats Domingo, Nogués i Bizet, i Ballvé en el Front d’Esquerres pel febrer del 1936 que resultaren elegits diputats

Arribà a Barcelona el 1904, després d’haver militat en el partit republicà federal i d’haver dirigit a Las Palmas “El Galeoto” Estudià dret, s’uní al lerrouxisme antisolidari i aviat fou un dels caps de les Joventuts Republicanes Radicals " los Jóvenes Bárbaros " i redactor de “La Rebeldía” Tingué una actuació destacada en la preparació de la Setmana Tràgica 1909, però aconseguí d’alliberar-se d’acusacions importants i fou un dels advocats defensors dels radicals implicats en els processaments per aquells fets Resultà elegit diputat provincial de Barcelona 1910-15,…

Davant la convocatòria d’eleccions feta pel govern d’EDato, el republicanisme català es trobava en un moment de crisi greu la UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de l’any anterior, i dividida entre un sector estrictament liberal representat per P Coromines, i l’ala esquerra, obrerista i socialitzant, presidida per F Layret, no aconseguia d’atreure la massa proletària els radicals, també en franca davallada, anaven perdent llur base obrera i es veien empesos cap a la dreta Per això ambdós partits, sentint-se febles, cercaren l’ajuda mútua davant el poder creixent de la…

Advocat, fou elegit diputat el 1869 i dirigí els republicans radicals, oposat a Napoleó III Elaborà un programa radical basat en el sufragi universal, la supressió de títols, l’elecció de funcionaris, la supressió de l’exèrcit, l’abolició dels monopolis, etc El 1870 proclamà la Tercera República i maldà per salvar París dimití com a protesta per la cessió d’Alsàcia i de Lorena Reelegit pel juliol del 1871, féu costat a Thiers contra els monàrquics i dirigí la unió republicana basada en la petita burgesia, però més tard s’alià amb els centristes i votà la constitució del 1875…

La denominació d’autonomista es referia a la posició respecte a la resta de partits radicals espanyols i no designava cap actitud del partit en el sentit de propugnar l’autonomia del País Valencià

A conseqüència de la derrota francesa a la guerra Francoprussiana i de l’agitació popular que culminà en la Comuna de París , caigué l’Imperi, es creà un govern provisional, i Thiers fou elegit president del poder executiu Promulgada la constitució 1875, el nou règim es veié amenaçat pel cop d’estat de Mac Mahon 1877, que havia substituït Thiers, però el triomf electoral dels republicans consolidà la república Gambetta i Ferry en foren els polítics principals i impulsaren una política liberal, laica i centralitzadora Superada la crisi del boulangisme i de l' afer Dreyfus , els radicals…

Defensava l’abolició de la monarquia, el govern del poble a través de la forma republicana i el sufragi universal, l’abolició de l’aristocràcia, l’educació universal, la separació de l’Església i l’estat, i la distribució igualitària de la riquesa, que concebia estretament associada a la igualtat política En aquest darrer punt, però, i tot i oposar-se a l’acumulació de riquesa, els principals representants dels jacobins no arribaren a admetre l’abolició de la propietat privada propugnada pels sectors més radicals La defensa a ultrança de la democràcia formal utòpica i abstracta s’encarnava en…

Durant la Comuna intentà en va de fer de mediador entre el govern i els revolucionaris Diputat per París 1876-93, milità entre els republicans radicals i atacà la política dels moderats Orador incisiu, féu perdre la majoria al govern Ferrey 1885 en denunciar-ne la política colonial Les relacions amb persones implicades en l’escàndol del canal de Panamà li feren perdre l’escó de diputat 1893 Més tard, el cas Dreyfus li féu guanyar popularitat, novament, en publicar al diari “L’Aurore”, que ell dirigia, l’article de Zola J'accuse Quan la victòria del dreyfusisme determinà l’…

Advocat i membre del partit radical, ocupà diversos ministeris entre el 1902 i el 1917 Fou elegit president de la república 1924-31 enfront d’una coalició d’esquerres El 1934 tornà a ésser president intentà una reforma constitucional, però l’oposició dels radicals els féu dimitir 1934

El 1877 estrenà a Perpinyà el drama Une révolte en Roussillon, sobre les conseqüències de l’annexió del Rosselló a França, i el 1880 Le Roussillon en 1793 Fundà “Le Réveil des Pyrénées-Orientales”, periòdic republicà de combat Diputat el 1881, fou un dels líders radicals i lluità per l’arranjament del problema vitícola