Resultats de la cerca

Des del s XIII l’exèrcit català disposava d’unitats de ballesters a peu com a força principal de la infanteria També n'hi havia a cavall, auxiliars dels cavallers, i a l’armada els ballesters eren la principal arma del combat naval a distància els ballesters catalans, elogiats per Ramon Muntaner, foren famosos a l’edat mitjana Les ordinacions navals catalanes del 1258 precisaven que cada ballester havia de tenir dues ballestes de dos peus, una d’estrep i tres-centes sagetes L’aparició de les armes de foc determinà la seva desaparició al s XVII A València integraren…

Fill de Francesc Burguès Era vinculat a altres mercaders, com el seu cunyat Joan de Llobera Posseïa una galera de tres-centes botes que anava regularment a Llevant o servia el rei Alfons a Nàpols, i contra Gènova quan comandà l’estol a les ordres de Bernat de Vilamarí 1454-58 Exercí càrrecs municipals gairebé des dela seva inscripció al Consell de Cent el 1432, com el de síndic de Barcelona a Nàpols, i fou considerat dela Biga fins als…

Un dels caps del bàndol dels Canamunts , a causa de la mort del seu germà Arnau de Santacília i Pacs el 1615 pel bàndol contrari dels Canavalls, dugué a terme una famosa venjança —fou responsable de la mort de tres-centes vint-i-cinc persones, segons l’historiador contemporani FMde Melo— El 1632, després de la concòrdia entre ambdós bàndols, s’enrolà a l’exèrcit amb una companyia de cinc-cents homes a expenses seves prengué part a la guerra dels Trenta Anys i es distingí a Nordlingen i a Magúncia Nomenat després almirall i governador general de cavalleria, combaté a…

Un any abans Suero de Quiñones envià a molts països d’Europa un cartell on feia constar que, per servei a la seva dama, impediria el pas a tot cavaller que en les dates susdites volgués passar per aquell pont i que l’obligaria a lluitar amb ell o amb algun dels seus nous companys fins a trencar un total de tres-centes llances Hi lluitaren seixanta-vuit cavallers, vint d’ells vassalls d’Alfons el Magnànim deu d’Aragó, sis del Principat i quatre del regne de València, en els quals es palesa un cert interès a deslluir la competició, sens dubte per evidents raons…

La freqüència de les petèquies amb el color fosc de la sang al coll, tòrax i membres, així com el desenllaç quasi sempre tràgic de la malaltia, foren la causa dels noms “pesta negra” i “mort negra”, corrents des del principi de l’epidèmia Originada a l’Extrem Orient, arribà a Constantinoble l’any 1347 i d’ací s’estengué ràpidament pels països llatins, via Gènova i Marsella Tant l’Àfrica del nord com l’Europa central i septentrional en foren afectades poc temps més tard, i hom pot assegurar que l’any 1350 tot el món conegut a l’època es trobava infectat, amb xifres de mortalitat que en alguns…