Resultats de la cerca

És més conegut com a duc de Wellington, títol que rebé el 1814 Les corts de Cadis el crearen 1812 duc de Ciudad Rodrigo i gran d’Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal Terratinent a Irlanda, ingressà a l’exèrcit 1787, i aviat ascendí a tinent coronel 1793 Governador britànic a l’Índia 1793-1805, reduí les darreres resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general 1801 Tornà a la Gran Bretanya, i fou diputat 1806 i secretari del virrei d’Irlanda 1807-08…

El 1830 inicià la colonització de l’Austràlia Meridional, a base de vendre petites parcelles de terra a preus elevats, per tal de fixar-hi els colons i alhora acumular capital que atragués més immigració L’especulació el féu fracassar, i orientà aquella àrea cap a la ramaderia Passà aleshores a Nova Zelanda i n'inicià la colonització 1837

Les tropes franceses del mariscal Marmont foren vençudes per l’exèrcit de lord Wellington Gràcies a aquesta victòria, els francesos abandonaren definitivament Andalusia

Durant les campanyes napoleòniques actuà d’ajudant de camp del duc de Wellington, i posteriorment de diplomàtic a París 1815-18, Verona 1822, Madrid 1823 i Peterburg 1826 En entrar la Gran Bretanya 1854 en la guerra de Crimea 1853-56, comandà les forces britàniques

Les tropes franceses, comandades per Josep Bonaparte i el mariscal Jourdan, es retiraven cap a França, però foren escomeses i batudes per un exèrcit integrat per tropes britàniques, espanyoles i portugueses a les ordres de Wellington Aquesta derrota dels francesos, que fou seguida per la de San Marcial, significà la fi de la guerra

Fou ministre d’afers estrangers als governs Wellington 1828-1830 i Peel 1841-1846 Defensà els principis lliurecanvistes i dimití 1846 després de la derogació de les Corn Laws El 1852 ocupà el càrrec de primer ministre en un govern de coalició Dimití el 1855, després d’haver intentat inútilment d’evitar la guerra de Crimea

Es distingí en la guerra contra la França revolucionària 1793-94 Durant la campanya del 1806 combaté a Auerstädt, però hagué de capitular davant Napoleó I prop de Lübeck El 1813, com a cap de l’exèrcit de Silèsia, obtingué la victòria de Leipzig La seva arribada en socors de Wellington possibilità la definitiva derrota de Napoleó a Waterloo 1815

Després d’haver lluitat a l’Índia, a Espanya amb Wellington, als EUA conquesta de Washington i a Waterloo, comandà, en la primera guerra Carlina, 10 000 voluntaris liberals britànics a favor d’Isabel II Ajudà Espartero en la defensa de Bilbao, però fou vençut pels carlins a Oriamendi 1837 Lluità també a Crimea 1854-56 i fou ascendit a general 1861

Ocupà diversos càrrecs diplomàtics i fou ministre durant la regència 1812-13, però fou destituït per la seva oposició a Wellington Ferran VII el nomenà ministre d’estat el 1816, i fou destituït el 1818, amb motiu de l’afer dels vaixells russos Perseguit per absolutistes i constitucionals, emigrà a França 1823, d’on tornà el 1830 Deixà unes Memorias publicades en 1894-97, d’un gran interès

El 1813 fou nomenat ambaixador a Viena Fou ministre d’afers estrangers als governs Wellington 1828-30 i Peel 1841-46 Defensà els principis lliurecanvistes i dimití 1846 després de la derogació de les Corn Laws El 1852 ocupà el càrrec de primer ministre en un govern de coalició En política exterior adoptà una actitud vacillant Dimití el 1855, després d’haver intentat inútilment d’evitar la guerra de Crimea