Resultats de la cerca

Del 1728 al 1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influí en la seva conversió al catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes Preceptor a Lió, el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i tingué cinc fills de Thérèse Lavasseur Es donà a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts , en què refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la…

Un dels fundadors de la revista Esprit , es donà a conèixer amb assaigs com Politique de la personne 1934, Penser avec les mains 1936 i Journal d’Allemagne 1938 El llibre més famós fou L’amour et l’Occident 1939, sobre el mite de l’amor-passió en Tristany i la seva repercussió en la mística i en la literatura Residí als EUA 1940-47 i en tornar escriví obres en defensa del federalisme i la unitat europea Fédéralisme et nationalisme 1954, Les chances de l’Europe 1962, Lettre ouverte aux européens 1970, L’avenir est notre affaire 1977 i Sur l’état de l’union de l’Europe 1979

Publicà un primer recull de poemes, Le vol de la Marseillaise 1919, però deu la seva fama al teatre poètic, de clara filiació romàntica, del qual es destaquen Cyrano de Bergerac 1897, L’Aiglon 1900 i el drama pòstum La dernière nuit de Don Juan 1921

Fou patge al servei de la cort 1536, però a causa d’una malaltia que el privà de l’oïda, renuncià a la carrera militar 1540 i es dedicà plenament a l’estudi erudit en el collegi de Coqueret juntament amb Antoine de Baïf i Joachim du Bellay, sota la direcció de l’hellenista Dorat Allí es formà el nucli de la futura Pléiade , anomenada llavors Brigade Ronsard en fou el capdavanter i inspirà la Défense et Illustration de la langue française 1549, manifest escrit per d Bellay Les primeres obres, Odes 1550-52, inspirades en Horaci i Píndar i per la seva erudició foren gairebé inassequibles al…

De veritable nom Louis Farigoule, emprà l’altre com a pseudònim, que després legalitzà Desenvolupà la teoria de l' unanimisme , que recull en els seus llibres poètics L’âme des hommes 1904 i La vie unanime 1908 Conreà també la novella Les copains 1913 i sobretot la llarga sèrie Hommes de bonne volonté 27 volums, 1932-47 el teatre Knock ou le triomphe de la médecine 1923, Le mariage de Monsieur le Trouhadec 1925, etc, l’assaig i el periodisme Darrerament publicà algunes obres amb elements autobiogràfics Lettres à un ami 1964-65 i Amitiés et rencontres 1970

La seva obra poètica palesa al començament la influència de George Sand, Baudelaire i EAPoe El primer recull de poemes, Dans les brandes 1877, és d’inspiració camperola En Névroses 1883, l’obra més important, accentua la nota macabra, força reeixida Publicà també Dix mélodies nouvelles 1887, musicades per ell, Les apparitions 1896, Ce que dit la Vie et ce que dit la Mort 1899, Paysages et paysans 1899, etc

Fou catedràtic de música a la Sorbona 1904-12 i fundà diverses revistes musicals, en les quals collaborà Escriví una Histoire de l’opéra en Europe avant Lulli et Scarlatti 1895, les biografies de Beethoven 1903 i Haendel 1910, Musiciens d’autrefois 1908 i Musiciens d’aujord’hui 1908 i un estudi monumental sobre Beethoven, les grandes époques créatrices 7 volums, 1928-45, profunda anàlisi musical i psicològica del compositor En literatura, escriví drames històrics i filosòfics, que reuní després en dos cicles Le théâtre de la Révolution 1909 i Les Tragédies de la foi 1913 Però la seva obra…

És un dels més remarcables del moviment simbolista De la seva obra poètica, plena de delicadesa i melangia, cal destacar La jeunesse blanche 1886 i Le miroir du ciel natal 1898 Conreà també la novella, amb magistrals descripcions de l’atmosfera de les petites ciutats flamenques del s XIX, com, per exemple, en Bruges-la-Morte 1892

Les seves primeres novelles segueixen el corrent naturalista de Zola, com Palmyre Veulard 1881 o La femme de Henri Vanneau 1884 Però, a la recerca d’una problemàtica més profunda, abandonà el naturalisme i es dedicà a l’estudi de l’ànima i les passions humanes Le sens de la vie 1889, La vie privée de Michel Teissier 1893, Au milieu du chemin 1900, Aloÿse Valérien 1908, etc, són alguns dels seus nombrosos títols

El món de la dona i la crítica dels costums contemporanis es reflecteixen en les seves novelles Le repos du guerrier 1958, Les petits enfants du siècle 1961, Les Stances à Printemps au parking 1969, Archaos ou le Jardin étincelant 1972 i La porte du fond 1988, premi Médicis, entre d’altres