Resultats de la cerca

Membre de l’oficina privada de Georges Pompidou 1962-65, fou secretari d’estat d’Economia i Finances 1968-71, ministre de Relacions amb el Parlament 1971-72, ministre d’Agricultura 1972-74, ministre de l’Interior 1974 i secretari general de la UDR 1974-75 El 1974 esdevingué primer ministre, però, en desacord amb el president Valéry Giscard d’Estaing , dimití 1976 i refundà el gaullisme amb el Rassemblement pour la République , que presidí 1976-94 Alcalde de París 1977-86 i 1989-95 i membre del Parlament Europeu 1979, fou vençut en les eleccions presidencials del 1981 Després de la victòria…

Neogaullista , fou encapçalat per Jacques Chirac Bé que en les eleccions legislatives del 1978 tingué el 26% dels vots emesos, el 1981 només n’obtingué l’11,6%, a causa del desprestigi del neogaullisme i del govern de Giscard d’Estaing, al qual l’RPR donava suport Tanmateix, esdevingué la principal força de l’oposició conservadora al govern socialista, i en les eleccions generals del 1986, aliat amb la Union pour la Démocratie Française UDF, aconseguí la majoria relativa a l’Assemblea Nacional, amb el mateix Chirac com a primer ministre fins el 1988, que dimití el…

Graduat a l’École Nationale d’Administration 1972, fou membre del cos d’inspectors de finances El 1976 fou nomenat cap del gabinet del primer ministre Jacques Chirac , però no fou elegit parlamentari pel Rassemblement pour la République  RPR fins el 1978, per un breu període, i posteriorment ho ha estat des del 1984 Secretari d’Estat per a Economia i Finances des del 1978 i ministre d’Afers Estrangers des del 1993, el 17 de maig de 1995 fou nomenat primer ministre pel nou president de la República, Jacques Chirac President de l’RPR des de l’octubre del mateix any, al…

Fill d’un ministre del govern de Pierre Mendès-France, estudià a l’Escola Superior de Comerç de París Treballà com a publicista i esdevingué secretari general de la joventut de la UDF President del Consell Regional de Poitou-Charentes 1988-98, diputat europeu 1989-95 i secretari general de la UDF 1995-96, fou ministre de la petita i mitjana empresa del govern d’Alain Juppé 1995-97 Senador des del 1997, després de la dimissió de Lionel Jospin a l’abril del 2002, Chirac el designà primer ministre, càrrec ratificat en les legislatives del juny La seva reforma de les pensions provocà…

Graduat per l’Escola Nacional d’Administració, el 1977 ingressà a l' Rassemblement pour la République i el 1980 inicià una carrera diplomàtica Entre els anys 1982 i 1992 ocupà càrrecs a les ambaixades dels EUA i l’Índia Des del 1993 fins al 2002, amb Jacques Chirac a la presidència, detingué alts càrrecs vinculats al govern Ministre d’afers estrangers 2002-04, el 2003 encapçalà l’oposició francesa a la guerra de l’Iraq El 2004 fou nomenat ministre de l’interior i, el 2005, després de la dimissió del govern, Chirac el nomenà primer ministre A l’abril del 2006 hagué de…

El gaullisme aparegué com un factor d’aglutinament i d’unificació política de les classes dominants franceses en un moment que el fracàs de les institucions de la IV República posà de manifest la necessitat d’una reestructuració en el sistema polític d’aliances Basat en la figura carismàtica del general De Gaulle, el gaullisme intentà de fer bascular la base d’aliances de la burgesia francesa de la petita pagesia a la petita burgesia, sobre una ideologia nacionalista moderada capaç de mobilitzar-la i de mantenir-la lluny de les temptacions de l’extrema dreta, sistema que es concretà en la…

Orígens i evolució interna Té l’origen en la candidatura de centredreta formada l’abril del 2002, al voltant del Rassemblement pour la République  RPR, en ocasió de les eleccions presidencials del maig, i per aquest motiu rebé primer el nom d’Union pour la Majorité Présidentielle UMP El seu candidat,  Jacques Chirac , guanyà els comicis, i en les legislatives del juny es mantingué la candidatura de l’UMP, que fou també la que obtingué més diputats El novembre del 2002 es constituí com a partit amb el nom d’Union pour un Mouvement Populaire, amb la mateixa sigla La seva fundació…

Participà en la Resistència El 1942 es convertí en adjunt delegat del general De Gaulle Senador 1948-58 i diputat gaullista fins a la seva mort a l’assemblea nacional des del 1963 i al parlament europeu des del 1979, formulà la idea de l’Europa de les pàtries En 1959-62 fou cap de govern Ocupà també els ministeris de justícia 1958-59, de finances 1966-68, d’afers estrangers 1968-69 i de defensa 1969-73 Enfrontat a J Chirac, el 1981 es presentà com a candidat dissident a les presidencials

Graduat en dret a l’École Nationale d’Administration, fou membre del consell d’administració de l’ORTF 1967-68, conseller tècnic del gabinet de GPompidou 1966-68 i membre del Consell d’Estat 1984-93 Executor de la política de reprivatitzacions com a ministre d’economia del govern de JChirac 1968-88, en vèncer la coalició de centredreta RPR-UDF en les eleccions legislatives del març del 1993, fou nomenat primer ministre, retornà a la “cohabitació” amb F Mitterrand, i afavorí la liberalització de l’economia Després de ser derrotat el 1995 pel seu soci de coalició J Chirac en les…

Els seus membres més destacats foren Louis Terrenoire, secretari general, Jacques Soustelle, André Malraux i René Capitant Triomfà en les eleccions municipals d’octubre d’aquell mateix any 38% dels vots, i en les legislatives del 1951 obtingué 121 diputats L’any següent, l’actitud de De Gaulle provocà la primera escissió de 32 diputats, que formaren 1952 l’Action Républicaine et Sociale El 1953 De Gaulle deixà en llibertat els restants, que s’agruparen en la Union des Républicains d’Action Sociale URAS i els Républicains Sociaux RS, que més tard 1958, amb l’accés al poder de De Gaulle,…