Resultats de la cerca

Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents la centrípeta, o unificadora d’unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d’una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d’entitats polítiques menors, tot i que el lligam d’unió subsisteix Si la primera direcció tendeix a crear a la…

Succeí Calomarde en aquest càrrec el 1832 Per inspiració seva, Ferran VII abandonà el govern a la seva muller Maria Cristina 6 d’octubre, i féu signar a la reina una amnistia a favor dels liberals Dimití aquell mateix any, per disconformitat amb Cea Bermúdez

Llicenciat en dret, fou alcalde major de Ferrol 1835, jutge a Madrid 1836 i magistrat a Saragossa 1837 Diputat a corts per Ontinyent 1837, ministre de gràcia i justícia i president del congrés 1843-51, i ministre d’estat 1854, intervingué en la redacció del concordat del 1851 i es retirà de la política durant el Bienni Progressista El 1856 fou ministre de guerra i marina, fins el 1858, que ho tornà a ésser de gràcia i justícia, fins el 1860, i de nou en 1864-68, que es retirà Després de la Restauració intervingué en la redacció de la Constitució del 1876 Per desavinences religioses amb…

Ministre de gràcia i justícia amb Prim 1870, i després dues vegades durant el breu regnat d’Amadeu I, redactà la renúncia del rei 1873 Es retirà de la política durant aquest temps es convertí en advocat famós i en cacic de la seva terra nadiua Contribuí a la fundació de la Institución Libre de Enseñanza Després de militar en el partit republicà i en les files monàrquiques, el 1884 entrà en el Partido Liberal de Sagasta i fou ministre de foment i de gràcia i justícia 1892 El 1898 era president del senat i hagué de presidir la missió que negocià el tractat de París 1898 Fou uns quants mesos…

Advocat, el 1848 fou successivament ministre d’instrucció pública i d’agricultura i comerç S'acostà a Cavour 1850, del qual fou ministre de gràcia i justícia 1853-55 Ocupà el ministeri de l’interior 1855-58 i rompé amb Cavour poc després El 1862 i el 1867 fou primer ministre La seva actitud en la Qüestió Romana l’obligà a dimitir

Dirigí la revista El Derecho 1866-69 Secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País Fou diputat a corts 1871 pel partit conservador liberal i senador per Lleida 1876-80, sotssecretari de gràcia i justícia 1871, fiscal del consell d’estat 1881 i de l’audiència de Barcelona Com a senador defensà el dret català i publicà diversos estudis sobre la reglamentació i la reforma de la justícia

De tendència integrista, milità en el partit conservador, però evolucionà cap a un pensament socialcristià Fou ministre de gràcia i justícia el 1915 i el 1917, i ministre de governació el 1919 S'oposà a l’actuació dels elements extremistes de la Federació Patronal i del Sindicat Lliure de Barcelona, i més tard, a la dictadura del general Primo de Rivera Publicà El problema social y la democracia cristiana 1914 i Páginas históricas 1944

El 1848 intervingué en la guerra dels Matiners, i, condemnat a mort, fugí a França Indultat, tornà poc abans de la revolució del 1854, i el 1856 es féu fort a Gràcia contra les forces del general Zapatero i contra el cop del general O'Donnell Empresonat i fugitiu diverses vegades des del 1857, intervingué en la conspiració del juny del 1866, i finalment fou mort pels mossos d’esquadra Hom el convertí en un heroi republicà, popularitzat, sobretot, a través de diferents auques

Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es distingí pel seu liberalisme en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a l’inici del règim constitucional 1820, durant el qual presidí les primeres corts, redactà el codi criminal 1822 i fou ministre de gràcia i justícia 1823 Amb el retorn de l’absolutisme s’expatrià però després de l’aixecament de La Granja 1836 fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la legislació liberal dimití després de la rebellió de Pozuelo de Aravaca

Dirigí la Gaceta de Madrid  abans de la revolució del 1868 i fou redactor de La Época  en 1868-74 Del partit conservador, fou amic de Cánovas del Castillo, que el nomenà ministre de finances 1890, de gràcia i justícia 1891 i de governació 1895 El 1891 promogué, malgrat l’oposició parlamentària, una llei que prolongava el monopoli d’emissió del Banco de España fins el 1921 Publicà Historia de la administración pública en España 1851, Problemas relativos a las prisiones 1879, Estudio histórico-crítico de la Mesta 1898