Resultats de la cerca

Membre d’Al-Fatah des del 1968, seguí Yasser Arafat, en l’exili a Beirut i a Tunis Fou un dels negociadors palestins per als acords de pau d’Oslo Ministre d’indústria de l’Autoritat Nacional Palestina 1994-96, el 1996 fou elegit membre del Consell Legislatiu Palestí Després de la dimissió de Maḥmūd ‘Abbās, fou nomenat primer ministre de l’ANP al setembre del 2003 Mantingué tensions amb Arafat, i al mateix temps Israel i els EUA el criticaren per falta de fermesa en matèria de seguretat i ordre públic A la mort d’Arafat, després de les eleccions…

Fundador de l’òrgan dels extremistes Le Père Duchesne 1790 i membre influent del Club dels Cordeliers , fou dirigent de l’ala més revolucionària dels montagnards Fou executat, juntament amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre, que consideraven moderat

Hereu dels whigs i de la tradició radical, no esdevingué un partit en el sentit modern fins després de la mort de Palmerston , el 1865, que permeté una distinció més clara entre conservadorisme i liberalisme, i la reforma electoral del 1867 Assolí el seu prestigi màxim durant els governs reformistes de Gladstone 1868-74, 1880-85, 1886 i 1892-94 A la primeria del segle XX, tot i que dominà l’escena política, esdevingué un partit progressivament contradictori, dividit entre una ala dreta lliurecanvista i una ala esquerra socialitzant, les doctrines de la qual influïren…

Cap de l’ala esquerra del partit socialista italià Malgrat que polemitzà amb Antonio Gramsci i amb els altres teòrics de l’ Ordine Nuovo , s’alià amb ell per a l’escissió de Liorna 1919 i la fundació del partit comunista italià, del qual fou primer secretari 1921-23 El 1930, acusat d’afinitats amb el trotskisme, fou expulsat del partit

Diputat 1885, formà part de l’ala dreta del partit liberal Ministre d’afers estrangers 1905-16, es declarà partidari de l’Entesa Cordial, i fou l’artífex de l’acord amb Rússia 1907 Durant la Primera Guerra Mundial desplegà una intensa activitat diplomàtica, i a la seva gestió fou atribuït l’acord entre totes les potències en conflicte de no acordar cap pau per separat

Sindicalista i militant de la SFIO 1923, fou alcalde d’Arràs 1945 i diputat, ministre i president del consell que provocà la intervenció a Suez 1956, a més de president de l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa 1954-56 Fou un europeista convençut Originàriament a l’ala esquerra i marxista del seu partit, progressivament es decantà cap a la dreta, fet que provocà l’escissió del PSU 1958 Posteriorment la SFIO es fusionà amb el PS Fou francmaçó del 1936 al 1969

Pretenia de recuperar l’espai de la històrica Lliga Regionalista, i es presentà com una opció de dreta liberal, no vinculada al franquisme, regionalista i monàrquica El mateix any es fusionà amb Acció Democràtica, de JMFigueras i Bassols , la qual cosa donà lloc a la Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català, però la desfeta electoral del 1977 provocà la desintegració del partit —formalment dissolt el 1979—, l’ala més jove del qual ingressà a la Unió del Centre de Catalunya

Peronista, fou president de la cambra de diputats 1948-53 Deposat JD Perón, hom l’encarcerà 1955-57 i s’evadí Representant personal de Perón a l’Argentina 1971, fou elegit president de la república març 1973 pel juliol següent, però, dimití a fi que Perón fos elegit per a succeir-lo Ambaixador a Mèxic 1973-74, s’oposà al govern de la vídua de Perón i al cop d’estat militar del 1976 Morí exiliat Representà l’ala esquerra del peronisme

Participà a la Comuna de París i fou condemnat 1871 a treballs forçats a Nova Caledònia, però fou amnistiat el 1880 Milità en el partit socialista possibilista, i, en produir-se la divisió d’aquest 1890, dirigí l’ala esquerra que defensava l’acció sindicalista directa D’aquesta sorgí més endavant el partit socialista revolucionari, anomenat allemanista L’any 1904 fou representant al congrés socialista d’Amsterdam i, a partir del 1905, la seva actuació fou gairebé insignificant Escriví Mémoires d’un communard

Membre destacat del món sindical, durant la Segona Guerra Mundial serví en l’armada Militant laborista, ocupà diversos càrrecs públics, com ara el de canceller de l' exchequer 1964-67, i el lideratge del seu partit 1976-80 El 1976 succeí JHarold Wilson com a primer ministre, càrrec en el qual fou molt criticat per l’ala esquerra laborista Dimití arran de la victòria conservadora en les eleccions del 1979 Com a líder del Labour Party fou substituït per Michael MFoot el 1980 Des del 1945, fou elegit ininterrompudament membre de la Cambra dels Comuns