Resultats de la cerca

Per bé que aquest criteri ha estat adoptat al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre corrents reformistes ben diferenciats el liberal burgès que actua dins les monarquies constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l’Estat espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista de M&Álvarez el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus l’alemany, el laborista…

No presentà candidats a les eleccions per tal com refusava la democràcia i preconitzava l’acció directa com a mitjà per a la presa del poder Defensava un nacionalisme xenòfob i la monarquia absoluta, i afirmava que el catolicisme, entès com una institució jeràrquica i disciplinada, era essencial per a França Pius XI, el 1926, condemnà formalment el moviment i el 1928 el declarà herètic La condemnació fou retirada per Pius XII El seu portaveu fou el diari L’Action Française 1908-44 El suport que prestà al govern de Vichy 1940 provocà la seva posterior desaparició Els seguidors de…

El grup principal fou Acción Popular , però també hi havia bona part dels mauristes que abans del 14 d’abril de 1931 volien formar amb Cambó el Centre Constitucional , i finalment la Derecha Regional Valenciana, dirigida per Lluís Lucia A les eleccions del novembre del 1933 la CEDA fou el partit que aconseguí més diputats 115, però no els suficients per a governar tot sol, i deixà als radicals —primerament Lerroux i després Samper— que governessin tots sols fins el 4 d’octubre de 1934 així aconseguiren de desfer, ja abans d’assolir el poder, una gran part de l’obra del bienni esquerrà…

Fou combatent durant la Segona Guerra Mundial i pertangué al sector resistent que fundà el 1941 el Partit Comunista Albanès des del 1948 Partit del Treball Membre del comitè central d’aquesta organització des del primer congrés, arribà a ser-ne primer secretari Fou diputat de l’Assemblea del Poble i, a partir del 1982, president del presídium i cap d’estat Des del començament del seu mandat tendí a trencar l’aïllament imposat al país per Enver Hoxha i emprengué una política d’acostament cap als estats veïns A partir del 1988 promogué la liberalització del règim, insuficient per a…

Membre del cos legislatiu 1811, manifestà la seva oposició a Napoleó Durant la primera restauració fou membre de la cambra de diputats Conseller d’estat 1816, fou de nou diputat 1818 fins a la seva mort Influït de primer pels ideòlegs, el seu caràcter retret l’inclinà vers una anàlisi introspectiva del jo a través de l’experiència de l’esforç Situà el nucli del jo en l’acció de la voluntat, abandonà l’empirisme i el sensualisme i fou l’iniciador de la reacció espiritualista que marcà la filosofia francesa del començament del segle XIX D’entre les seves obres cal citar Nouveaux…

Alt funcionari de l’estat, creà el Partido Socialdemócrata 1976 amb el qual s’incorporà el 1977 a Unión de Centro Democrático , encapçalant-hi l’ala esquerra Com a ministre d’hisenda 1977-79, promogué la reforma fiscal i, des de la cartera de justícia 1980-81, l’aprovació de la llei del divorci Contrari a la involució d’UCD cap a la dreta, se'n separà pel novembre del 1981 i fundà el Partido de Acción Democrática, força de centreesquerra que el 1982 pactà una coalició estable amb el PSOE i s’hi integrà al començament del 1983 L’any 1985 fou nomenat ministre d’afers estrangers en…

Fill de Vicent Blasco i Ibáñez El 1931 reorganitzà, al País Valencià, el partit republicà que havien dirigit el seu pare i Feliu Azzati blasquisme , però amb un caràcter socialment conservador i una estreta aliança amb el lerrouxisme, les quals coses, a més del seu processament per l’escàndol de l’estraperlo 1935, foren la causa de la seva derrota en les eleccions del febrer del 1936, i de la desaparició del partit Fou diputat a corts el 1931 i el 1933 Exiliat al començament de la Guerra Civil de 1936-39, residí a França i, entre el 1956 i el 1972, a Xile a partir del 1977…

Membre del Front d’Alliberament Nacional des de l’adolescència, el 1988 fou nomenat general en cap de l’estat major algerià Dimití el càrrec per discrepàncies amb Chadli Bendjedid El 1993, la junta militar colpista el nomenà ministre de defensa Al gener del 1994 assumí la presidència del país, i es destacà en la dura repressió contra el moviment integrista Renovà mandat en guanyar les eleccions presidencials de novembre del 1995 El 1996 fou aprovada la seva proposta de reforma constitucional, però la violència, la corrupció i la crisi econòmica persistiren Al setembre del 1998, anuncià la…

Al començament s’hi afiliaren membres de la Unió Democràtica del País Valencià de l’antic PSPV separats en fusionar-se aquest partit amb el PSOE, així com independents Tingué relacions amb la Internacional Liberal Els seus caps més rellevants foren Jesús Puig i Noguera passat després al PSOE, Francesc Agües, Andreu Banyuls i, sobretot, Francesc de Paula Burguera i Escrivà , secretari general fins el 1982 No aconseguí escons en les eleccions generals del 1979 i el 1982 En les municipals del 1979 aconseguí alguns regidors i batlles en poblacions de relativa importància El 1983…

Cercà des d’un començament l’atracció del republicanisme al Principat, en especial dels antics possibilistes incorporats a l’UFNR Aconseguí la collaboració de Josep Zulueta i de Laureà Miró i Trepat i, poc després, de La Publicidad d’Eusebi Corominas, i de Lluís Companys El grup català es constituí el 1912, però l’autonomisme moderat que defensava xocà amb Melquíades Álvarez, que reduí el partit a un petit nucli entorn de Josep Zulueta mentre Companys abandonava la formació L’acceptació del joc monàrquic li restà encara més força, tot i participar en l’Assemblea de parlamentaris del 1917 A…