Resultats de la cerca

Fill de Francesc Rius i Taulet i segon marquès d’Olèrdola S’inicià en la política en el Centre Nacionalista Republicà, influït per Jaume Carner, però aviat es decantà cap a un liberalisme de signe espanyolista Fou alcalde de Barcelona 1916-17 i, més tard, un dels inspiradors de la Unión Monárquica Nacional

Marquès de Rochefort-Luçay Fundà periòdics, com La Lanterne 1868 i La Marseillaise 1869 Participà en la revolució del 1870 i aprovà la Comuna Deportat a Nova Caledònia 1873, se'n fugà i tornà a França, amnistiat 1880 Diputat 1885, es convertí en partidari del general Boulanger i es decantà cap a un nacionalisme radical

Fou membre del consell d’estat de Ginebra Cregué que la societat civil no era sinó una prolongació i un perfeccionament de la societat natural i fou partidari de la divisió i l’equilibri de poders, i es decantà a favor de l’aristocràcia Escriví uns Principes de droit naturel 1747 i uns Principes de droit politique 1751

Estudià els sistemes socials de diversos països europeus, i es decantà pel liberalisme En els seus assaigs polítics, relats curts i novelles criticà les condicions de vida feudal a Hongria A karthausi ‘El cartoixà’, 1841, A falu jegyzöje ‘El secretari del municipi’, 1845 Intervingué en el pacte austrohongarès del 1867 Com a ministre d’educació, establí l’ensenyament primari i reformà la universitat

Batlle de Zamora, en esclatar la revolta dels comuneros es decantà pels reialistes, i fou derrotat a Segòvia per Bravo, Padilla i Zapata Ordenà d’incendiar la ciutat de Medina del Campo 1520, i això comportà la seva destitució Restaurat en els seus càrrecs per Carles I, actuà de jutge en el procés del bisbe Acuña, el qual féu executar 1526

Traslladat de jove a París, collaborà amb Balzac a L’héritière de Birague 1822, però, davant el poc èxit de l’obra, es decantà pel teatre i esdevingué un popular autor de vaudevilles Parallelament tingué una significació activa en les lluites del partit republicà, i a causa de la seva actuació, el 1849, hagué d’exiliar-se deu anys El 1870 fou alcalde de París

Sindicalista i militant de la SFIO 1923, fou alcalde d’Arràs 1945 i diputat, ministre i president del consell que provocà la intervenció a Suez 1956, a més de president de l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa 1954-56 Fou un europeista convençut Originàriament a l’ala esquerra i marxista del seu partit, progressivament es decantà cap a la dreta, fet que provocà l’escissió del PSU 1958 Posteriorment la SFIO es fusionà amb el PS Fou francmaçó del 1936 al 1969

Màxim responsable del Comitè Nacional de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, fou arrestat per la Gestapo i deportat als camps de concentració d’Oranienburg i Buchenwald Un cop acabada la guerra, fou director general de la Radiodifusió Francesa i cofundador i editor, el 1950, del diari ‘L’Observateur’ Membre del Consell Municipal de París entre el 1959 i el 1971, el 1960 fundà amb Mendès-France el Partit Socialista Unificat i es decantà per una solució pacífica per a la guerra d’Algèria i la independència de Nova Caledònia Fou president d’organitzacions pacifistes com ara el ‘…

Marquès de Montesclaros i comte de Palma del Río El 1669 fou creat cardenal pel papa Climent IX Fou virrei de Sicília 1677-78, i en retornar ocupà la seu de Toledo i fou membre del consell reial de Carles II de Castella Influí poderosament dobre el rei li féu canviar de confessor i aconseguí que Josep Ferran de Baviera fos nomenat successor de la corona Quan aquest morí, es decantà pels Borbó Mort Carles II 1700, ocupà la regència fins a l’arribada de Felip V, que el nomenà lloctinent de Catalunya 1701, tot i que el rei no havia jurat encara les constitucions del Principat, fet que hi provocà…

Es llicencià en dret a Barcelona i s’especialitzà en dret mercantil Quan Canalejas formà la fracció liberal-demòcrata, s’hi adherí i fou diputat a corts per Sant Feliu de Llobregat 1898-99, 1901-03, 1905-07 i alcalde de Barcelona 1910, càrrec que dimití al cap d’uns mesos Es decantà per l’autonomisme i formà part de l' Assemblea de Parlamentaris l’evolució posterior d’aquest moviment el portà a ésser nomenat ministre de Gràcia i Justícia novembre del 1918 —càrrec des del qual creà els tribunals de menors—, però l’actitud hostil de Santiago Alba envers l’autonomia catalana el decidí a dimitir…