Resultats de la cerca

De tendència maoista, propugnà un Front Democràtic per a la ruptura amb el franquisme Amb presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores CSUT i creà la Joven Guardia Roja el 1977 absorbí el Partido Comunista de Unificación Tingué per òrgans de premsa Mundo Obrero Rojo 1969-75, El Correo del Pueblo 1975-77 i La Unión del Pueblo 1977-79 Dirigit per Eladio García Castro, es fusionà amb l’ORT en el Partit dels Treballadors A Catalunya es constituí el 1975 i figurà en l’Assemblea de Catalunya i publicà Avant el 1977 participà en la…

Influïda pels fets de Maig francesos, prengué com a àmbit d’actuació els Països Catalans —fou present al País Valencià d’ençà del 1974, i a les Illes des del 1976— En foren dirigents destacats Joan J Armet, Jaume Fuster i Josep Guia Integrà l’independentisme en el marc teòric marxista i volgué mobilitzar les classes populars catalanes per a l’assoliment de l’Estat Socialista dels Països Catalans Una escissió del 1974, a propòsit de la discussió sobre la lluita armada, formà el PSAN-Provisional, de caràcter més radical, que el 1979 donà lloc a Independentistes dels Països Catalans El PSAN…

Impressor d’ofici, ingressà al partit socialista el 1886 L’any 1921 fou un dels principals promotors de l’escissió que originà la fundació del Partido Comunista Obrero de España S'exilià el 1939

Donat d’alta en el registre de partits polítics el 31 d’agost, té l’origen en l’escissió que es produí aquest mateix any a Unió Democràtica de Catalunya  UDC per les disputes sobre la independència de Catalunya Precedit d’un degoteig de baixes de càrrecs i militants, la direcció d’UDC convocà una consulta el 14 de juny sobre aquesta qüestió El resultat favorable a les tesis oficialistes de Josep Antoni Duran i Lleida  comportà la baixa dels escindits i la creació de Demòcrates de Catalunya, formació de centre amb la independència de Catalunya com a prioritat en el programa…

Cap de l’ala esquerra del partit socialista italià Malgrat que polemitzà amb Antonio Gramsci i amb els altres teòrics de l’ Ordine Nuovo , s’alià amb ell per a l’escissió de Liorna 1919 i la fundació del partit comunista italià, del qual fou primer secretari 1921-23 El 1930, acusat d’afinitats amb el trotskisme, fou expulsat del partit

Secretari d’estat per a l’Índia 1880-82 i de guerra 1882-85 en el govern Gladstone Oposat al Home Rule d’Irlanda, collaborà en l’escissió del partit liberal i formà el Liberal Unionist Party, del qual fou dirigent 1886 El nou partit s’acostà als conservadors 1895 i ell fou nomenat lord president del consell en el ministeri Salisbury 1895-1903

Residí habitualment a Madrid i es distingí per la seva activitat a favor de la restauració monàrquica 1874, després de la qual fou diputat en quatre legislatures i senador Afiliat al partit conservador, seguí l’escissió silvelista Aconseguí del govern la construcció de la carretera Almansa-Cofrents i altres obres a la Vall de Cofrents i la Plana d’Utiel i estigué molt lligat als cacics d’aquelles comarques

Sindicalista i militant de la SFIO 1923, fou alcalde d’Arràs 1945 i diputat, ministre i president del consell que provocà la intervenció a Suez 1956, a més de president de l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa 1954-56 Fou un europeista convençut Originàriament a l’ala esquerra i marxista del seu partit, progressivament es decantà cap a la dreta, fet que provocà l’escissió del PSU 1958 Posteriorment la SFIO es fusionà amb el PS Fou francmaçó del 1936 al 1969

Durant la primera etapa absolutista de Ferran VII fou capità general de Castella la Nova, ministre de la guerra i capità general de Granada Després de la revolta de Riego 1820, s’establí a Baiona i més tard a Tolosa, on organitzà la resistència al règim liberal La seva ineficàcia motivà l’escissió del grup que formà la Regència d’Urgell 1822 El 1823 entrà a Espanya amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís Formà part de la regència d’Oiartzun, i fou nomenat capità general de Castella la Nova Al cap de poc temps fou apartat de tota activitat política

Setè marquès de Villores Carlí, ocupà ben aviat càrrecs importants en el partit Fou cap legitimista de València i, arran de l’escissió de Vázquez de Mella 1919, que tingué molts partidaris al País Valencià, defensà la posició del pretendent Jaume de Borbó, que el nomenà cap delegat de la Comunió Tradicionalista i secretari general polític a Espanya Alfons Carles de Borbó 1931 el ratificà en el lloc Treballà en la formació d’una aliança de les forces dinàstiques, carlines i alfonsines, en els primers anys de la Segona República Pertangué a la Mestrança de València i a diverses…