Resultats de la cerca

Publicà nombrosos pamflets, celebrà mítings per tot Anglaterra i a París, i debaté al Parlament, sense obtenir cap èxit fins el 1807, que, ocupant Fox el poder, el seu govern declarà illegal el tràfic d’esclaus Havent interromput la seva campanya, la reprengué el 1813, més vigorosament, i aconseguí, per fi, que el govern anglès promulgués l' Acta d’emancipació 1833 i deslliurés 800 000 esclaus, indemnitzant llurs amos

En els règims de democràcia parlamentària l’oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei o la constitució, o els costums constitucionals, i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l’oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques Quan l’oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada illegal En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort

Poc després de ser destinat a Madrid, a l’Audiència Nacional 1988, inicià una trajectòria marcada per casos d’evidents connotacions polítiques que el convertiren en el jutge més mediàtic de l’Espanya postfranquista, com ara la investigació de la trama antiterrorista illegal dels  Grupos Antiterroristas de Liberación  GAL o la detenció de vint-i-cinc independentistes catalans poc abans dels Jocs Olímpics del 1992 operació condemnada el 2004 pel Tribunal Europeu de Drets Humans Al principi del 1993 obtingué l’excedència judicial per a concórrer com a candidat del PSOE en les eleccions generals…

Estudià filosofia, història i dret a la Universitat de Toronto Exercí com a advocat i empresari Diputat al parlament federal el 1988 pel Partit Liberal, el 1993 fou un dels principals artífexs de la victòria d’aquest partit amb Jean Chrétien al capdavant Ministre de finances 1993-2002, presentà uns resultats brillants que li permeteren desafiar Chrétien, el qual desbancà de la presidència del partit i del govern el 2003 Confirmat en les eleccions del 2004, encapçalà un govern en minoria El maig del 2005 superà per un estret marge una moció de censura per un presumpte escàndol, però al…

El 1939 fundà el Partido Revolucionario Dominicano, illegal Oposat a la dictadura de Trujillo, visqué durant 24 anys a l’exili, fins que retornà al seu país després de l’assassinat del dictador 1961 Fou elegit president de la República Dominicana 1963 deposat abans d’un any, marxà de l’illa Hi tornà més tard i fou derrotat en les eleccions del 1966 pel conservador Joaquín Balaguer De nou abandonà l’illa fins el 1970 El 1973 creà el Partido de la Liberación Dominicana i el 1974 tornà a ésser derrotat en les eleccions presidencials Pertany, amb Rómulo Betancourt, José Miró Cardona i José…

Periodista i advocat, el 1975 fou ministre d’afers estrangers de Timor Est durant els nou dies d’independència fins a l’annexió indonèsia declarada illegal per l’ONU Exiliat a Sydney Austràlia, fou el principal portaveu del Front Nacional de la Resistència de Timor FRETILIN des del 1975 fins a la nova proclamació de la independència, després de la qual fou nomenat responsable d’afers estrangers del govern provisional El 1996 li fou concedit el premi Nobel de la pau, compartit amb l’arquebisbe de Dili Carlos Filipe Ximenes Belo , per la defensa dels drets humans a Timor El 2007 assumí la…

Llicenciat en història i ciències polítiques i Màster en Relacions Internacionals per la Universitat de Birzeit És considerat un dels líders de la primera i de la segona intifada, en què formà part de la branca armada d’Al-Fatah Durant la primera intifada fou detingut i deportat a Jordània, on restà durant 7 anys Els acords d’Oslo li permeteren tornar i fou escollit membre del Consell Legislatiu Palestí 1996 Denuncià la corrupció d’Al-Fatah i s’enfrontà a Yasser Arafat, acusant els seus serveis de seguretat de violacions dels drets humans El 2002, quan era secretari general d’Al-…

S'afilià al Partit Comunista Italià PCI i a la Federació de la Joventut Comunista el 1953 i exercí càrrecs de responsabilitat en diverses seccions regionals del partit Traslladat a Roma 1976, fou nomenat secretari general del partit el 1988, i reelegit per al càrrec el març del 1990 En el darrer congrés del partit que tingué lloc a Rímini a començament de febrer del 1991, s’adoptà la resolució de denominar en endavant el Partit Comunista “Partito Democratico della Sinistra” Partit Democràtic de l’Esquerra o PDS, del qual Occhetto continuaria tenint el lideratge El canvi de denominació…

El pacte presentava dos vessants econòmic i polític En l’ecònomic, la difícil situació d’Espanya, amb una inflació i un deute preocupants afavorits per la crisi del petroli, comportà l’acceptació de l’acomiadament lliure de fins a un 5% del personal de les empreses i l’establiment d’un límit als increments salarials del 22% S’acordà també frenar la devaluació de la pesseta i s’acceptà el dret d’associació sindical En el terreny polític, la censura fou derogada, es declarà illegal i es penalitzà la tortura, es reconegueren la llibertat d’expressió i les de reunió i associació polítiques, i s’…

Llicenciat en dret per la Universitat d’Alacant 1997 Membre del Partido Popular des del 1992, fou nomenat per Eduardo Zaplana director de l’Institut Valencià de la Joventut IVAJ 1995-2003 i Francesc Camps el nomenà director general de Comerç i Consum 2003-07 Del 2007 al 2011 fou regidor a l’Ajuntament de Catral Baix Segura i diputat de la Diputació d’Alacant, organisme en el qual assumí la vicepresidència d’Obres Públiques 2007-09 Durant aquesta etapa fou imputat en el “cas Brugal” pel presumpte finançament illegal de la fundació de l’Hèrcules CF Director gerent a la Cambra de Comerç d’…