Resultats de la cerca

El contrast entre les dues grans economies de la regió, Austràlia i Nova Zelanda, es va aguditzar sensiblement el 2019, perquè els líders polítics d’aquests països són diametralment oposats en termes d’agenda, impacte i carisma, i perquè, com la majoria de democràcies liberals, es troben exposats a l’auge del populisme i l’extrema dreta nativista La primera ministra de Nova zelanda, Jacinda Ardern A Nova Zelanda , la primera ministra laborista, Jacinda Ardern, va marcar perfil propi en defensa dels drets de les dones i de la necessitat de cohesionar la societat davant de reptes com la…

Durant els anys que cursà dret a la Universitat de Roma 1942-45, fou cap del moviment dels estudiants catòlics Diputat democratacristià ininterrompudament des del 1946, es formà a l’ombra d’Alcide De Gasperi, a les ordres del qual fou subsecretari d’Estat els anys en què aquest fou primer ministre Després de la mort de De Gasperi, esdevingué un dels líders més prominents de la Democràcia Cristiana ocupà, d’ençà del 1954, diversos ministeris entre els quals cal esmentar els de Finances, Defensa, Indústria i càrrecs parlamentaris de primer ordre, a més de presidir els governs dels anys 1972,…

Nascut en el període postcolonial i estès pràcticament a tots els països musulmans, parteix de la identificació entre poder polític i poder religiós que domina la concepció tradicional de l’islam El seu objectiu és la creació d’un estat islàmic inspirat en l’edat d’or de l’islam, cosa que comporta el rebuig i l’enderrocament de l’estat modern, vist com a fruit del domini occidental Per tal de reislamitzar la societat, els moviments de renovació islàmica empren una doble estratègia política sovint violenta per a emparar-se de l’estat, i missional, destinada a reislamitzar els individus…

Estudià al Massachusetts Institute of Technology, on es graduà en arquitectura Tornà a Israel el 1969 i, incorporat a l’exèrcit, combaté a la guerra del Yom Kippūr 1973 en un cos especial Ambaixador a Washington 1982-84 i representant permanent d’Israel a l’ONU 1984-88, com a ministre d’Afers Estrangers del govern del Likud 1988-91 participà en la Conferència de Pau de Madrid 1991, però es mostrà sempre públicament contrari als acords de pau d’Oslo Primer ministre arran de la victòria del Likud en les eleccions del maig del 1996, formà govern amb el suport de diversos partits religiosos…