Resultats de la cerca
Es mostren 116 resultats
Josep Falp i Plana
![](/sites/default/files/media/FOTO/A105144.jpg)
Josep Falp i Plana
© Fototeca.cat
Literatura catalana
Metge i escriptor.
Fundador i president de la Lliga Vegetariana de Catalunya i director de la Revista Vegetariana 1908-09 Publicà Topografía médica de Solsona Impulsor de la revista literària L’Atlàntida 1896, publicà el recull de versos Poesies De l’esperit, del cor, de la natura, de la religió 1902 i el llarg poema èpic en onze cants sobre la història de Catalunya Lo geni català 1906, de to popular i floralesc i que tingué tant èxit que el mateix poeta publicà l’any següent el volum Judicis crítics sobre el poema “Lo geni català” També és autor de l’assaig Mossèn Verdaguer El…
,
natural
Natura pròpia d’una persona: índole, geni, temperament, complexió, etc.
harpia
Religions de Grècia i Roma
Geni malèfic alat, filla de Taumant i d’Electra oceànide.
Hom coneix el nom de tres harpies, Aelló, Ocipite i Celené Segons la llegenda, raptaven els infants i les ànimes dels difunts, i Hermes les salvà de la persecució dels argonautes Són representades com a dones alades es confonen a vegades amb les sirenes o, també, com a ocells monstruosos Heràldicament, és representada en forma d’una àguila amb cap —posat de cara— i bust de dona
Àngel Rius i Vidal
Literatura catalana
Escriptor.
Autor d’obres teatrals en català, com Tenorios d’estiu 1899 i La llum del geni 1899, publicà també un Novíssim diccionari català-castellà 1921, adaptat a les normes de l’Institut, i un diccionari català-francès 1932
biliós | biliosa
Psicologia
Dit del temperament definit per Hipòcrates per a referir-se als individus en la fisiologia dels quals la bilis és un factor dominant.
Els individus de temperament biliós són subjectes magres, de cara esgrogueïda, pessimistes, aspres i preocupats Des del punt de vista científic aquest concepte ha caducat roman en el llenguatge popular, i és emprat per a referir-se a una persona irritable, de mal geni, etc
demiürg
Filosofia
En el pensament grec, l’ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe caos i eterna.
Plató en fonamentà l’existència partint de l’harmonia del cosmos i de les seves lleis immutables Entre els gnòstics hom en feia una emanació de l’ésser diví, independent d’ell, o bé un geni malèfic afrontat a l’ésser suprem Darrerament, el terme ha estat emprat en el sentit d’una suprema intelligència
Carolina Michaëlis de Vasconcelos
Lingüística i sociolingüística
Filòloga i investigadora portuguesa.
D’origen alemany, es naturalitzà portuguesa a causa del seu matrimoni Dugué a terme una tasca excepcional en el camp de la història literària i de la filologia La seva obra cabdal és l’edició del Cançoner d’Ajuda 1904 En l’obra A Saudade Portuguesa 1914 analitza les constants creadores del geni portuguès Publicà edicions crítiques modèliques de Sà de Miranda i estudis sobre Gil Vicente i la seva escola
Cesare Lombroso
Antropologia
Metge i antropòleg italià.
Intentà d’aplicar a la psiquiatria i a la criminologia la metodologia positivista A Genio e follia 1864 descriu la condició del geni com una degeneració d’origen neuròtic afí a la bogeria, a la qual pot conduir alguna vegada A L’uomo delinquente 1876 descriu les característiques físiques de l’arquetip del delinqüent i afirma que tant aquestes com la conducta delictiva són predeterminades per factors congènits
Roger de Piles
Art
Teòric francès de l’art.
Independent del món oficial Valorant Rubens provocà la reacció dels poussinistes Publicà Abrégé de la vie des peintres 1699 i Cours de peinture par principes 1708 Sobre una base tanmateix classicista, valorà la importància del geni, sense el qual, segons ell, no hi ha art malgrat l’aplicació rigorosa de les regles Aconsellà de basar els judicis en la raó, motiu pel qual hom ha parlat d’ell com del Descartes de la cultura artística
Joan Ors
Literatura catalana
Historiador i estudiós de la literatura.
Es dedicà bàsicament a la història d’Espanya i a la difusió de la literatura espanyola Fou collaborador de “La Publicidad”, on el 1920 publicà un treball sobre el classicisme de Cervantes També es preocupà per temes catalans, tal com posa de manifest el seu llibre España y Cataluña 1930 i un estudi sobre Guimerà que tingué una notable difusió El geni dramàtic d’Àngel Guimerà 1924, reeditat amb variants el 1931 També publicà altres monografies de temàtica històrica