Resultats de la cerca

Té el seu precedent en la noció de ορμἠ, emprada per Aristòtil per a designar aquelles accions que corresponen a un impuls natural, i pels estoics, que la conceptuaren com la capacitat d’esforçar-se o l’impuls generat en la consecució d’un objectiu En la filosofia moderna, tingué un cert relleu en alguns filòsofs d’importància Així, Hobbes l’utilitzà en un sentit mecànic, tot definint-lo com un moviment que es dóna en l’espai i en el temps, mesurable i que en l’home és determinat per la voluntat En Spinoza, constitueix l’esforç del real per a perseverar en l’ésser En els cossos inanimats…

Així, en la frase Sortia, però arribà una visita , l’acció de sortia tot just iniciada resta només com una disposició o intenció

És anomenada, impròpiament, conat Distinta del desistiment i del delicte frustrat, és sempre punible quan s’encamina a un delicte, però no a una falta