Resultats de la cerca

Aquesta institució, freqüent a les comarques de l’Urgell i la Segarra i les contrades veïnes, ha perdut actualment tota vigència

Als Països Catalans són tradicionalment coneguts els cantirers de Verdú Segarra De tradició molt antiga, formaven la confraria de Sant Hipòlit des de la fi del s XVIII

El boc és considerat popularment, juntament amb el gall, com un dels animals dotats de més força genèsica A les terres bladeres del Solsonès i de la Segarra té un paper simbòlic en les cerimònies de l’acabament de la sega Als pobles de la riba de la Mediterrània ha estat identificat tradicionalment amb l’encarnació del dimoni

En cas de contreure matrimoni amb persona que no gaudia de la condició d’hereu, aquest acostumava a aportar determinats béns en concepte d’aixovar, com un dot aportat pel marit, a favor del qual la pubilla solia prometre-li en determinades comarques, com l’Urgell i la Segarra, la soldada, que generalment sols es pagava els deu primers anys de matrimoni

La ciutat té l’origen en una fortificació, probablement islàmica, documentada per primera vegada el 1026 Fonts històriques semblen apuntar que hi nasqué el trobador Guillem de Cervera a 1259 - d 1285, anomenat també Cerverí de Girona, actiu a les corts del vescomte Ramon Folc de Cardona i dels reis Jaume I i Pere II Fou un dels darrers trobadors, i la seva obra és plena de referències a fets històrics de l’època Molt imitat per poetes catalans posteriors, la producció que se’n conserva és la més extensa de tota la literatura trobadoresca Cervera visqué una etapa de creixement entre el segle…

Amb les castanyes, constitueixen la menja típica de la nit de Tots Sants Era costum que les padrines en regalessin a llurs fillols A la Segarra i a l’Urgell reben el nom de mitgetes Associat a aquest postre, en diverses localitats, com a Reus, encara se celebren les tradicionals rifes de panellets L’origen d’aquesta menja és incert, tot i que antigament hi havia un tipus especial de panets d’ofrena que es destinaven als difunts

Els tres primers versicles, força adornats, són confiats alternativament a dos cantors de dos cors diversos hi respon un primer cor amb el cant del trisagi en grec i un segon cor amb el mateix cant en llatí Els versicles següents, sillàbics, són confiats també a dos cantors, i el refrany Popule meus , al cor Al segle XVI se’n feren versions polifòniques, entre les quals destaquen la de GP da Palestrina 1560 i la de TL de Victoria 1585, que només tractà polifònicament el trisagi i el refrany, d’un recitat molt simple, per a alternar amb el gregorià En català hi ha la versió polifònica d’Ireneu…

Els punts més representatius d’aquesta franja són a l’Alt Urgell Tuixén, la Segarra les Oluges i la Conca de Barberà l’Espluga de Francolí Aquests parlars, tot i participar de les característiques generals del català oriental confusió de o i u àtones en u , neutralització de a i e en /e/ neutra, obertura de Ẹ del llatí vulgar en /ę/, posseeixen un tret singular, que és el pas a i de la e final així, diuen cànim 'cànem’, pari 'pare’, àpit 'àpat’, quinzi 'quinze’, diin 'diuen’, cantis 'cantes’, cantarís 'cantaries’ igualment passen a - is els antics plurals en - es vilis 'viles’,…