Resultats de la cerca

Kant entengué per coneixement apriori aquell coneixement la forma del qual no depèn de l’experiència, sinó que, al contrari, és condició que possibilita aquesta, i en aquest sentit, lògic i no cronològic, és primer que l’experiència i per això universal i necesari

Com més va més ajustada, dels conceptes sota les categories, o formes apriori de l’enteniment categoria L’ús d’aquestes formes no és empíric, sinó transcendental

Aquestes probabilitats aposteriori o condicionades indiquen el fet que la causa A i hagi estat precisament la que ha motivat l’efecte B observat Té com a expressió La impossibilitat de conèixer en molts casos les probabilitats a priori és una limitació pràctica de l’aplicació de la fórmula

L’àmbit regional varia segons els objectius de l’anàlisi, i abans de definir-lo és convenient de tenir en compte el marc econòmic general, així com les dimensions i el nombre de regions a considerar Amb aquests condicionants previs, les regions es poden definir a partir de la consideració d’unitats espacials bàsiques —entitats administratives per a les quals es disposa d’informació estadística— segons els criteris d’homogeneïtat, polarització i planejament Moltes vegades, això no obstant, el problema és ociós en la mesura que les regions són definides…

En aquest sentit hom divideix les proposicions en a priori i aposteriori , segons que siguin independents o dependents de l’experiència Entre altres possibles divisions epistemològiques de les proposicions cal destacar les establertes per SKröner 1955, que distingeix entre regles o normes , proposicions lògiques i proposicions relatives a fets, i per CDBroad 1924, segons el qual hi ha proposicions a priori i proposicions empíriques , subdivisibles les unes i les altres en proposicions no inferides i inferides , i finalment…

Segons que la síntesi sigui a priori o aposteriori, els judicis sintètics seran o no universals i necessaris

S'oposa tant a una interpretació metafísica del coneixement com a qualsevol acceptació d’elements actius del subjecte, siguin aquests de caràcter reflexiu o formes apriori inherents a ell Present ja en l’epicureisme i, a l’Orient, en l’escola chārvāka, el sensualisme ha estat modernament formulat per THobbes i té en EB de Condillac el seu representant més destacat

Tradicionalment hom ha distingit diversos tipus de judici de qualitat, de quantitat, de relació i de modalitat Hom destria, en l’ordre de la relació predicat-subjecte, el judici analític del sintètic i en el de la relació a l’experiència, el judici a priori del judici aposteriori Segons llur objecte, hom parla també de judicis de valor, d’existència, reals, ideals, universals, particulars, etc