Resultats de la cerca

Pot comprendre un sol fonema o bé més d’un És un fenomen característic en l’evolució de les llengües romàniques des del llatí, bé que té un abast més general en unes que en d’altres planu dóna pla, bonu dóna bo, debemus dóna devem Una consideració especial de la llengua també forneix casos d’apòcope al Rosselló, a Mallorca i a Eivissa és característica l’apòcope de la a final precedida de consonant + i pacienci, besti, Nuri paciència, bèstia, Núria La casuística gramatical presenta també exemples d’apòcope ho són algunes de les formes dites reduïdes del…

Hom parla sobretot d’apòcope quan hi ha una ablació total o parcial d’un os

Així s’ha esdevingut en l’evolució de la major part de vocals pretòniques i posttòniques del llatí en passar al català viride > verd, tabula > tab'la > taula Segons els casos rep els noms específics d'afèresi, síncope i apòcope

És el resultat del desenvolupament natural del llatí vulgar tal com era parlat a la regió de la Toscana i, en particular, a Florència Els primers documents en “vulgar” italià daten dels segles IX i X, bé que hom pot dir que la literatura en “vulgar” no comença fins al segle XIII La impressió rítmica i musical que produeix l’italià parlat és deguda, en part, al final vocàlic de gairebé totes les paraules i al doble fenomen d’apòcope i de paragoge un dels múltiples exemples pot ésser la formació de dice dicono a partir del llatí dicit dicunt El sistema vocàlic consta de set fonemes vocàlics…

La varietat dels dialectes originaris, la mescla dels holandesos amb colonitzadors d’altres llengües, llur contacte amb la població aborigen, la manca d’una pressió normalitzadora i les tendències autòctones feren que la llengua dels colonitzadors, flexiva originàriament, evolucionés cap a formes més analítiques Les principals diferències amb el neerlandès són certs canvis vocàlics, ensordiment de consonants i apòcope de mots, quant a la fonètica, i, quant a la morfologia, eliminació de l’alternança vocàlica en la conjugació, eliminació dels morfemes de persona i de nombre, expressió del…

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…

Des d’un punt de vista semàntic, són mots plens els lexicals, per oposició als purament gramaticals, considerats buits de sentit, com les preposicions, les conjuncions i altres elements gramaticals de relació lexema, morfema