Resultats de la cerca

Com a escola es divideix pròpiament en dues branques la dreta hegeliana , teista, i l' esquerra hegeliana , atea, integrada pels anomenats joves hegelians hegelianisme

Amb aquest, en efecte, hom considera que neixen la filosofia moderna i el racionalisme, doctrina que tingué assenyalats representants a França, com N de Malebranche 1638-1715 i B Pascal 1623-62, el qual intentà d’harmonitzar el racionalisme cartesià amb la fe Descartes edificà sobre la raó una metafísica que proporcionà els trets característics a les posteriors metafísiques de la filosofia moderna, i àdhuc el materialisme del s XVIII en fou influït Durant la Illustració la filosofia francesa es caracteritzà per la desconfiança envers els grans sistemes precedents i per un optimisme en el…

Cal distingir l’ateisme pròpiament dit, que afirma positivament la no-existència de Déu, de l’indiferentisme, de l’agnosticisme, i de l’escepticisme En la història de les religions hi ha hagut sempre persones o doctrines atees En contraposició als pobles primitius, en els pobles de civilitzacions més avançades l’ateisme així com la no-creença en els déus tradicionals és un fenomen que es donà sovint així, a Pèrsia el zoroastrisme acusava d’ateu el zervanisme a la Xina es donà un universisme sense creador, l’ateisme pràctic de Yang Chu, i l’ateisme de després de la caiguda de la dinastia manxú…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

L’arrel i la connotació grecopaganes que el terme teologia tenia pesà clarament en el desenvolupament d’un concepte cristià de teologia, i, així, els primers pensadors del cristianisme primitiu dubtaren d’adoptar aquest terme, que evocava la teologia mítica dels poetes pagans Tanmateix, Orígenes i, sobretot, Eusebi de Cesarea adoptaren ja aquest terme per a designar el discurs creient sobre Déu i el seu Crist, en contraposició al que hom podria anomenar una teologia natural i en l’obra del Pseudo-Dionís, on la paraula rep ja la seva consagració oficial i serveix per a distingir els diversos…