Resultats de la cerca

A l’hivern, les parts superiors són d’un gris brunenc i les inferiros blanquinoses Habita en platges i planes humides de la zona àrtica d’Eurasia i Amèrica, i a l’hivern arriba fins a l’Àsia i l’Amèrica meridionals, Austràlia i el cap de Bona Esperança És comú, a l’hivern, als Països Catalans

Estableixen micorrizes amb arbres Algunes espècies són molt apreciades com a menja i com a condiment La tòfona blanca Taestivum , també anomenada  pagerès o pageresa,  té ascocarps de forma irregular, de 2 a 7 cm, negres, amb berrugues anguloses grosses, i de carn d’un violat grisenc, amb venes blanquinoses Es fa sobre substrat calcari i és comestible La tòfona negra Tmelanosporum té aparells esporífers de forma irregular, de 4 a 5 cm, negres, amb berrugues poligonals petites, i de carn perfumada i de color negre vermellós o violaci, amb venes blanques Calcícola, creix en…

Tenen les flors verdoses o blanquinoses, amb un perigoni acampanat de 6 tèpals, solitàries o en parells, i els fruits en baia L' esparreguera boscana A acutifolius , de 40 a 100 cm d’alçària, té feixos de 5 a 12 cladodis curts i punxosos, turions prims comestibles i baies negres habita a terra baixa, preferentment dins l’alzinar L' esparreguera fina A plomosus és una planta decorativa conreada en floricultura, molt ramificada i amb molts cladodis fasciculats fa flors blanquinoses i baies de color purpuri negrós és oriünda de l’Àfrica meridional L' esparreguera de…

Les fulles, petites, lanceolades, blanquinoses, són recobertes per un borrissol Les flors, petites, són blanques Els fruits són silícules de contorn orbicular És emprada com a depuratiu de la sang Viu als pedregars de les muntanyes, majorment al País Valencià

Comprèn espècies molt calcificades, de coloracions blanquinoses o rosades, que formen crostes vora el nivell on baten les ones Lithophyllum, Lithothamnium o bé frondes rectes amb moltes ramificacions dividides en articles corallines, Jania , etc Són pròpies de mars calentes o temperades

Les fulles superiors, més estretes i de marge enter, varien de color a l’època de la floració final de tardor i hivern, tornant-se vermelles, rosades, grogues o blanquinoses Als Països Catalans s’ha convertit en una típica planta d’interior que adorna les cases durant les festes nadalenques

A l’hivern, les parts superiors són grisenques i les inferiors blanquinoses amb el pit brunenc Habita a la tundra siberiana i hiverna al S d’Àfrica, a l’Índia, Malàisia, Austràlia i Nova Zelanda És ocell de pas als Països Catalans durant les migracions i hivernant escàs a les Illes

Es presenta en forma de pólvores blanquinoses, amargues, higroscòpiques, molt solubles en aigua i alcohol de 96° Presenta un ampli espectre microbià, però no pot ésser emprada per via parenteral, puix que produeix trastorns renals, ni per via oral, perquè es destrueix en l’aparell digestiu Altrament, és molt emprada en aplicacions tòpiques sobre ferides, afeccions de la pell, ulls, etc

Les infructescències, anomenades mores , són comestibles La morera blanca M alba , de fulles ovades i glabres a l’anvers i de mores generalment blanquinoses, és oriünda de la Xina, però és naturalitzada en molts indrets i és conreada com a ornamental i per les fulles, que serveixen d’aliment als cucs de seda La morera negra M nigra , de fulles amplament ovatocordades i pubescents a l’anvers i de mores de color purpuri fosc, procedeix de l’Àsia central i és conreada pels fruits i com a ornamental

L’aleta dorsal és punxeguda com una falç i de mida reduïda, i les aletes pectorals fan uns 60 cm de llargària i 20 d’amplada El cap és petit i acaba en un musell en forma de bec d’uns 15 cm Els ulls, envoltats per una ratlla fosca, tenen la nineta en forma de cor, i al costat hi ha les obertures auriculars La mandíbula té de 80 a 100 dents petites i esmolades de pocs millímetres de diàmetre És de color negre blavós per la part superior del cos, amb les parts laterals i la inferior blanquinoses Animal de vida gregària, conviu en grups de 10 a més de 100 individus Les moles de…