Resultats de la cerca

Atribuïdes al profeta Jeremies, les Lamentacions són cinc elegies sobre la destrucció de Jerusalem de l’any 586 aC La litúrgia les canta com a elegia per la mort de Crist Llevat de la darrera, cada lamentació consta de vint-i-dues estrofes, començades cadascuna per una lletra de l’alfabet hebreu La melodia litúrgica tradicional és de to sisè i es destaquen els melismes amb què es canten els noms de les lletres n’existeixen altres melodies particulars, especialment riques en els repertoris de tradició hispànica Entre els segles XV i XVIII les lamentacions foren musicades amb una relativa…

Aquestes últimes es canten amb acompanyament de guitarra i pertanyen a la música flamenca, amb llargues cadències i melodia de desenvolupament lent i complex

Consisteix en una melodia senzilla i relativament breu que fa de tornada de cada verset del salm El text acostuma a ser bíblic El terme actual deriva del llatí antiphona , que alhora deriva del terme grec que designava l’interval d’octava En certes comunitats cristianes primitives passà a fer referència a un tipus de cant basat en l’alternança d’un cor de dones i un d’homes, normalment a l’octava Sant Ambròs, al segle IV, fou el responsable de la seva introducció a l’Església d’Occident El repertori d’antífones es basa en un nombre més aviat reduït de melodies originals a les quals s’…

Consisteix en una primera part anomenada resposta, relativament ornamentada, seguida d’un versicle salmòdic i la represa d’una part de la resposta inicial En ocasions se li afegeix la doxologia glòria L’estructura és ternària i té la forma R-V-R o R-V-R-G-R, si hi ha doxologia R responsori V versicle salmòdic G glòria En algunes ocasions, però, s’inclou la resposta completa i fins i tot hi pot haver dos versicles Els textos acostumen a procedir de la Bíblia Existeixen diversos tipus de responsoris el responsori breu, el responsori gradual i el responsori prolix Els darrers, també anomenats…

Així, en català, com en moltes altres llengües, l’oposició entre masculí i femení representada pels morfemes ell/ella, persistent en plural ells/elles, s’esvaeix a favor de l’arximorfema masculí quan representa grups de coses gramaticalment masculines i femenines barrejades de manera que si hom sent tots ells canten , pot entendre que es tracta d’un grup d’homes, nois, ocells només mascles, o bé d’un grup sexualment i gramaticalment heterogeni

Curiosament, la paraula rarament apareix citada a la literatura gaèlica L’Església Anglicana s’hi mostrà contrària El 1642, en el sínode d’Argyll, es prengueren mesures per a suprimir " un costum comú en algunes parts remotes d’aquesta província propi de dones pobres i ignorants que canten uns laments als seus morts davant la tomba " No obstant això, hi ha referències de la seva supervivència fins al primer terç del segle XIX

Conserva la forma grega, bé que actualment pot traduir-se a les diverses llengües Primitiva salutació pagana a l’emperador, fou aviat adreçada a Crist i introduïda com a resposta a les lletanies diaconals, tal com apareix ja en les Constitucions Apostòliques segle IV Sembla que el papa sant Gregori 595-604 en suprimí les peticions i només deixà les invocacions, que eren molt populars A l’època carolíngia esdevingué un cant més complex i molt melismàtic, reservat a la schola aquesta és bàsicament la forma que ha perviscut fins als nostres dies Al segle XI foren farcits amb trops, l’íncipit…