Resultats de la cerca

Quan la corda, a causa de la seva pròpia tensió, s’allibera d’aquest desplaçament lateral i retorna al seu estat de repòs, es repeteix de nou el mateix cicle Aquest fenomen posa en vibració la corda, i genera el so inicial de l’instrument Malgrat que actualment poden ser de diferents materials, el nom d’aquestes fibres, anomenades també crins o metxa, procedeix de l’ús tradicional de pèls de la cua del cavall

En els arquets que es construïren entre els segles XV i XVII, aquesta peça restava encastada en un encaix, en el qual es mantenia fixa per mitjà de la pròpia tensió de les cerres A mitjan segle XVII aparegué el nou sistema de cremallera, que, en permetre situar la nou en diferents posicions, feia possible variar la tensió de l’arc Aquest sistema fou substituït a partir del segle XVIII per un altre de basat en un vis sens fi, que permet una variació contínua i més precisa de la posició de la nou

Derivat de la resina vegetal, aquest producte sòlid, translúcid i de color d’ambre forma -en ser aplicat per fregament- unes granulacions sobre les cerres, que incrementen així el seu grau de fregament sobre les cordes Com a resultat s’obté un so més estable, potent i equilibrat en les dues direccions de moviment de l’arc Es tenen notícies de l’ús de la resina en els arcs des del segle XVI

Consisteix bàsicament en una metxa de fibres vegetals o animals, generalment crins de cavall, tensades entre els extrems d’una vara prima i flexible de fusta, de manera que les fibres puguin mantenir-se lleugerament separades de la vara En català és molt freqüent anomenar-lo també arquet El frec transversal de les fibres contra la corda, sovint millorat amb pols de resina , imprimeix a aquesta un desplaçament lateral seguit d’un moviment en sentit contrari, en relliscar per la mateixa tensió, que es repeteix de forma recurrent, de manera que produeix una nota estable i amb una qualitat…

Normalment, per bé que no necessàriament, arqueters i lutiers treballen per separat, cadascú en la seva especialitat Entre els arqueters més cèlebres cal mencionar François Tourte, considerat el creador de l’arc modern, que perfeccionà el sistema de cargol per a tensar les cerres, i que establí les formes i mides definitives dels arcs de violí, viola i violoncel

Tenen el cos massís, les extremitats curtes, gruixudes i tetradàctiles, la cua curta, comprimida lateralment, i el cap massís amb el musell ample La pell arriba a atènyer 5 cm de gruix, i els orificis nasals, els llavis i les orelles són proveïts de cerres rígides Són herbívors i les dents incisives i canines tenen creixement continu

La morfologia recorda la de la cabra, i el cos és bru, recobert de cerres ganxudes, a les quals el mateix animal enganxa algues, hidraris, sorra, per tal de dissimular-se i confondre's amb el medi ambient Habita, solitària, excepte a l’època de reproducció, a la zona costanera entre 1 i 40 m de profunditat És estesa per l’Atlàntic, des de la mar del Nord fins al golf de Guinea, i per la Mediterrània

Sovint s’utilitza, d’una manera poc precisa, com a sinònim de cop d' arc Els factors que, en cada arcada, influeixen directament en la qualitat del so són, entre d’altres el punt de la corda per on es passa l’arc, la pressió aplicada, la quantitat de cerres que frega la corda, el sector de l’arc que es faci servir -punta, centre o taló-, la rapidesa del moviment, l’extensió de l’arcada i la seva orientació o trajectòria

En aquesta part hi ha la nou , peça -normalment de banús o d’altres fustes dures, ivori, etc- a la qual es fixen les cerres o crins i que, gràcies a un mecanisme de cargol, serveix per a ajustar i regular la tensió d’aquestes Des del punt de vista de la praxi instrumental, el taló se sol considerar la part forta de l’arc enfront de la dèbil, la punta, amb les conseqüències evidents per a l’articulació musical i la diferenciació tímbrica i dinàmica

La llengua és tan llarga com el bec, prima, dura, força rígida i té tot de petites cerres a cada banda Al voltant dels ulls hi ha una zona de pell de color blau, i el plomatge és llampant, generalment negre o verd amb grosses zones roges, blanques, blaves o grogues Són sedentaris, s’alimenten de fruita, insectes, petits vertebrats i ous, no presenten dimorfisme sexual, nien en forats dels arbres i són fàcilment domesticables Habiten, en petits grups, a les selves americanes, des del sud de Mèxic fins al Paraguai i el nord de l’Argentina Comprèn 37 espècies, repartides entre els…