Resultats de la cerca

Els balladors formen llargues rengleres, agafats per la mà, i serpentegen o ballen en cercle La dansa és d’un ritme viu generalment, de 6/8 N'hi ha exemples a L’Arlésienne de Bizet i a l’òpera Mireille de Gounod

Ha estat generalitzat pels esbarts dansaires

El terme fou emprat, modernament, per un grup de literats vigatans joves, que crearen l’anomenat Esbart de Vic 1867, societat literària que celebrava les sessions a l’aire lliure Aquesta denominació fou aplicada després a grups que conreaven les danses folklòriques catalanes La més antiga fou la creada per Aureli Capmany 1907 a l’Associació de Lectura Catalana L’any següent se'n separà un grup que formà l’Esbart Català de Dansaires, encara existent, i que fou dirigit per Rafael Tudó i Duran 1908-09 i pel mateix Aureli Capmany 1909-17 Posteriorment n'aparegueren en gran nombre,…

Típic de les Garrigues i de la Conca de Barberà La melodia compàs de 2/4 era acompanyada de castanyoles a càrrec dels mateixos dansaires

Les estrofes començaven amb el vers Allí dalt de la muntanya , i eren cantades pels dos grups de dansaires que l’interpretaven el masculí i el femení

En els concursos de sardanes, ultra la sardana de lluïment per als dansaires, hi sol haver sempre la revessa, generalment d’estrena, amb vista a escollir el millor comptador

Era ballada pels carrers dels pobles i interpretada per un nombre indefinit de parelles, que portaven, sembla, cascavells Els dansaires es posaven en dos rengles els homes a un costat i les dones a l’altre

Un o dos dansaires duen almoratxes plenes d’aigua de roses que aboquen sobre la parella o trenquen en acabar el ball Les melodies conservades són en compàs de 3/4 més rarament de 2/4 i sovint esdevenen exemples musicals de valor

Hom n'usa de diversos colors, llevat del marró pròpia dels bearnesos i del rosa usada antigament pels aragonesos Els dansaires en duen de molt virolades Els bàndols isabelins i carlins del s XIX les usaven, respectivament, blanques i vermelles, i d’ací llur sobrenom de txapelzuri i txapelgorri

Són diverses, però, les danses que a Catalunya s’havien conegut amb el terme contrapàs, la més important de les quals és, sens dubte, l’anomenat contrapàs llarg, considerat també com a antecedent de la sardana Se li atribueix un origen religiós i el seu nom vol dir pas fet en direcció contrària al pas anterior Es ballava en rengle o en semicercle i els dansaires, molt sovint homes, donaven la volta a la plaça repartint els passos de tal manera que, en acabar la melodia, havien tornat al punt d’inici Es requeria que un dels dansaires fes de cap, el qual, ajudat en ocasions també per dos més,…