Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
espòs | esposa
Persona unida a una altra en matrimoni.
senyor | senyora
Espòs, esposa, dit per cortesia en lloc d’home o dona.
parentiu polític
Dret
Dret civil
Parentiu que hi ha entre cada espòs i els consanguinis de l’altre.
coesposa
Antropologia social
Sociologia
Dona que comparteix amb una altra dona la posició d’esposa del mateix espòs.
plural
Gramàtica
Dit de la realització del morfema gramatical nombre que representa més d’una entitat individualitzada, en oposició al singular, que en representa una de sola.
El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó, bambú, cautxú,…
premíslida
Història
Membre de la dinastia bohèmia fundada, a començament del segle VIII, per Přemysl, el llegendari camperol que fou elegit espòs per la princesa Libussa.
Fundadors de l’estat bohemi al començament del s X, els premíslides prengueren, sota Vladislau II, el títol de rei, que esdevingué hereditari amb Otakar I La dinastia s’extingí el 1306 i el seu representant més illustre fou Venceslau
divorci
Cristianisme
Dret
Dissolució voluntària i legal d’un matrimoni vàlid.
Les societats primitives i els codis més antics, com el d’Hammurabi, reconeixen generalment el divorci, atès que el matrimoni no era considerat indissoluble o, si de cas, només ho era a partir del naixement d’un fill La iniciativa de la ruptura, ordinàriament unilateral, solia correspondre a l’home, i n’era la causa més freqüent l’esterilitat de la dona Uns altres factors que permetien el divorci varien notablement d’uns pobles a uns altres, en els quals hom troba, en aquest aspecte, actituds diverses sobre la igualtat entre home i dona, com també diferents determinacions de les condicions…
confucianisme
Confucianisme
Doctrina filosòfica i moral basada en els ensenyaments de Confuci, establerta com a religió imperial al s. II aC, estructurada posteriorment com a religió oficial a la Xina i reelaborada metafísicament al s. XI dC com a neoconfucianisme.
Com a pensament que, des d’antic i juntament amb el taoisme i el budisme, ha informat la vida i la cultura xineses, el confucianisme té el seu propi corpus literari, també anomenat cànon confucià , tot i que mai no ha gaudit, de fet, del caràcter canònic d’escriptures revelades ni de força per a sancionar una doctrina organitzada Aquest corpus és format, en primer terme, pels “Cinc clàssics” Clàssic de la història amb materials no anteriors al s X aC, Clàssic de les odes amb composicions no anteriors al s IX aC, Memòries sobre els ritus amb una majoria d’aportacions posteriors a Confuci,…
accentuació
Lingüística i sociolingüística
Acció d’escriure un accent gràfic (sobre una lletra).
Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…