Resultats de la cerca

El cant etiòpic rebé la influència del copte i, entre altres, del siríac El sistema musical té essencialment tres modes el gueez o mode primitiu, que origina cants molt senzills, l' ezel , de registre greu, emprat en les melodies fúnebres, i l' aray , de registre agut i molt ornamentat La notació, basada en neumes negres i vermells, posseeix també signes gràfics que precisen els nómos , la modalitat i les pauses, així com els punts de descans i els accents El cant comunitari és acompanyat per instruments de vent, de corda i de percussió tambors grossos, timbals, címbals i sistres i per…

Etiòpia rebé el cristianisme al segle IV per mitjà de Frumenci, consagrat metropolita d’Axum pel patriarca d’Alexandria sant Atanasi Segons la tradició etiòpica, l’autor dels principals llibres de cant litúrgic i el creador de les melodies que acompanyen els textos és Yared segle VI, deixeble de sant Pantaleó, un dels anomenats Nou Sants, fundadors dels primers monestirs etiòpics Els llibres litúrgics que contenen aquests textos i aquestes melodies són el Me’eraf ofici diví, el Deggua i el Mawase’e antifonaris de tot l’any, el oma Deggua antifonari de la quaresma, el Qeddase missal i el…

Quan és mogut, les varetes percudeixen els costats de la placa sobre la qual es desplacen Fou conegut a Mesopotàmia i a Egipte durant l’Imperi Mitjà Actualment encara és usat en les celebracions litúrgiques de l’Església Etiòpica

Actualment hom diferencia sis regions zoogeogràfiques paleàrtica Àsia central, Àsia septentrional i Europa, neàrtica Amèrica del Nord —a vegades agrupades en una de sola, anomenada holàrtica —, neotropical Amèrica Central i del Sud, etiòpica Àfrica, oriental sud d’Àsia i Indonèsia i australasiàtica

D’escriptura consonàntica, se'n conserven unes 2 400 inscripcions

D’origen monàstic i popular, heretà melodies de l’Egipte faraònic i grecoromà, però també rebé influències jueves, siríaques i, en menor grau, àrabs en aquest cas, la influència fou més aviat a la inversa Els cants litúrgics s’han transmès sobretot per via oral sovint els cantors eren cecs, i els manuscrits presenten una notació ecfonètica incipient, poc estudiada encara Les principals formes musicals són la litànica, la responsorial, l’antifònica sobretot en les psalies i la himnòdica especialment en les theotokia Hom distingeix entre els tons anual, festiu, penitencial, etc Cant monòdic,…

S’aplica habitualment a les litúrgies cristianes catòlica, ortodoxa, protestant, però també es pot utilitzar per a denominar el cant dels ritus de totes les religions jueva, islàmica, budista, animista El cant gregorià és el cant tradicional de la litúrgia catòlica romana, si bé altres com el cant ambrosià , el cant gallicà o el cant visigòtic són cants germans del gregorià, catòlics però no romans, que són expressió d’altres litúrgies Les esglésies orientals tant la família alexandrina -copta, etiòpica, antioquena- com l’occidental -siríaca, maronita, bizantina- i la protestant…

Formen, juntament amb el berber, el cuixític i el txadià, la família de llengües afroasiàtiques o camitosemítiques Hom hi distingeix tres subgrups el septentrional central, el meridional central i el meridional perifèric, aquest darrer amb dues branques, l’aràbiga meridional i l’etiòpica Al grup septentrional central, corresponen, a l’estadi antic, el cananeu, l’ugarític i l’amorreu a l’estadi mitjà, el fenici, l’hebreu, el moabita i l’antic arameu, aquest darrer amb dos subgrups, l’occidental llengua dels documents de Zenǧirli, llengua dels papirs d’Elefantina, arameu bíblic, palmirè,…

Estructuralment és una variant del ritu copte, però amb elements propis, sia en els texts, en els quals hi ha una notable influència siríaca, sia, sobretot, en la música i en les danses que acompanyen la celebració litúrgica