Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
ferrocè
Química
Substància cristal·lina molt estable, de color taronja.
Fou descobert el 1948 per SA Miller Té un notable interès teòric a causa dels seus enllaços π deslocalitzats, i presenta una estructura, anomenada de sandvitx , formada per l’àtom central de Fe, situat entre els dos anions ciclopentadienil, que donen una gran estabilitat al compost
metal·locè
Química
Nom genèric dels complexos formats per alguns composts orgànics no saturats amb metalls de transició.
Són molt estables i es caracteritzen per una estructura dita de sandvitx, en la qual l’enllaç és establert pels electrons π del compost orgànic El més important és el ferrocè El níquel, el titani, el cobalt, el ruteni i l’osmi formen estructures similars Els més estables són, a més del ferrocè, el rutenocè i l’osmocè, en els quals l’àtom metàllic adquireix la configuració electrònica d’un gas inert El benzè pot formar amb el crom un metallocè anomenat bisbenzè crom
ciclopentadienil
Química
Radical derivat del ciclopentadiè per pèrdua d’un àtom d’hidrogen del grup —CH 2
—, de caràcter aniònic i de gran estabilitat.
Conté un sistema de 6 electrons π que li confereix caràcter aromàtic i que li permet de participar com a lligand en complexos metàllics, de tipus sandvitx, alguns tan importants en la pràctica com el ferrocè
aromaticitat
Química
Fenomen en virtut del qual certes substàncies orgàniques cícliques, la composició ponderal de les quals indica insaturació —tals com el benzè
i els seus derivats—, posseeixen un conjunt de propietats especials característiques que les distingeixen de les substàncies alifàtiques o alicícliques i en particular de les olefines (amb les quals, a jutjar per la composició ponderal, haurien d’assemblar-se).
Aquestes propietats són, essencialment una estabilitat termodinàmica elevada, que les calors de combustió i d’hidrogenació posen de manifest energia de ressonància característiques espectrals peculiars, molt distintes de les de les olefines en un camp magnètic, existència d’un corrent d’electrons en el cicle, detectable, per exemple, mitjançant la ressonància magnètica nuclear distàncies carboni-carboni intermèdies entre les d’un simple i d’un doble enllaç escassa reactivitat química per comparació amb les olefines i en particular gran predomini de les reaccions de substitució respecte a les…
complex
Química
Compost químic que conté un àtom o un ió central, generalment d’un metall de transició, acceptador d’electrons, voltat d’un grup d’ions o de molècules (anomenats genèricament lligands
), donadors d’electrons, el qual grup tendeix a conservar la seva identitat fins i tot en solució, bé que és susceptible de dissociació parcial.
La càrrega elèctrica del complex és la suma algèbrica de les càrregues de l’ió central i dels lligands, i hi ha complexos neutres, catiònics o aniònics La teoria de la coordinació d’Alfred Werner 1893 donà la primera interpretació de la natura d’aquests composts i postulà per als elements metàllics una valència primària avui designada com a “estat d’oxidació” i unes valències secundàries avui, “índex de coordinació”, dirigides cap a posicions definides en l’espai, les quals valències, segons Sidgwick, són capaces de compartir parelles d’electrons aportats pels lligands i formar, amb aquests,…