Resultats de la cerca

El més emprat fou el trímetre iàmbic i el trímetre trocaic

Els més emprats són l’anapèstic catalèctic, el iàmbic acatalèctic i catalèctic i, sobretot, el trocaic catalèctic

Hom coneix només l' octàmetre iàmbic catalèctic , vers de la mètrica grega antiga, constituït per vuit metres iàmbics, el darrer dels quals manca de la síllaba llarga

Empra sovint un mode menor i està basada en el ritme iàmbic Florent a la primera meitat del s XVIII, està vinculada a una altra forma barroca, la pastoral

Molt discutida la seva identitat, alguns han considerat que, contràriament a la mètrica antiga, es basava en l’accent i no en la quantitat de les síllabes, mentre que d’altres pensen que és format per dos membres separats per la dièresi un dímetre iàmbic catalèctic ̆— ̆— ̆— — més un itifàllic — ̆— ̆— ̆ o bé un reizià

En la poesia quantitativa grecollatina, el terme fou emprat per a designar indistintament tant els peus mètrics com els versos o les estrofes En el sentit més estricte, hom dóna el nom de metre a la unitat de repetició dintre el vers que consta de dos temps marcats — —, espondeu — ̆—, crètic, etc, que equival a una durada de quatre unitats de temps com a mínim Si la unitat de repetició dins un vers consta només d’un temps marcat ̆—, iambe, etc rep el nom de peu , i per a constituir-se en metre cal que consti com a mínim de dos peus Així un metre iàmbic seria representat per ̆— ̆— En el sentit…

La mètrica grega i la llatina la segona de les quals deriva de la primera es fonamentaven en la quantitat de les síllabes Aquestes podien ésser llargues — o breus  ̆ La síllaba llarga, segons les consideracions dels retòrics antics, era pronunciada en un temps doble de la breu, la qual corresponia a una unitat de temps anomenada mora Una agrupació determinada de síllabes llargues i breus formava els peus mètrics Així, per exemple, - ̆, troqueu  ̆-, iambe - -, espondeu - ̆̆, dàctil  ̆̆-, anapest - ̆-, crètic  ̆-̆, amfíbrac etc D’un conjunt de peus mètrics hom obtenia com a resultat el vers…

Modernament Tennyson, Carducci i, en la poesia catalana, Costa i Llobera, intentaren de donar-ne una d’equivalent, adaptant l’esquema clàssic, basat en la quantitat, a les possibilitats de la mètrica de les llengües modernes, basada en l’accent