Resultats de la cerca

L’edat roman incerta orogènia

Inclou formes microscòpiques de 0,1 a 1,5 mm de llargada i amb el cos en forma de cilindre o ampolla acabat en dos extrems perfectament diferenciats, el cefàlic, separat de la resta del cos per una estrangulació i proveït de boca, cilis i pèls sensorials, i el caudal, amb l’anus i dos apèndixs terminals digitiformes La superfície del cos és revestida d’una cutícula proveïda d’espines sovint corbades i amb cilis de la cara ventral L’aparell excretor presenta dos nefridis, i l’aparell nerviós, dos ganglis cefàlics i un parell de cordons longitudinals Són hermafrodites o bé unisexuals en algunes…

El crani era molt semblant al de l’hadrosaure L’holotip manca d’autapomorfies i alguns autors han considerat aquest tàxon com a nomen dubium Altres experts opinen que Orthomerus és sinònim de Telmatosaurus transsylvanicus , un hadrosaure primitiu del Maastrichtià de Romania A Catalunya, ha estat trobat al Cretaci superior de Nerets, a la conca de Tremp

Fou especialment popular a Àustria, Alemanya i Bohèmia La seva estructura en moviments deriva, com la de la serenata o el nocturn, de la suite barroca De fet, el terme cassació -d’etimologia incerta, a cavall entre l’alemany i l’italià- i d’altres com serenata, divertiment, etc, solien utilitzar-se indistintament per a fer referència a músiques molt semblants Habitualment, era interpretada a l’aire lliure Les cassacions més conegudes són les dels germans Haydn, K Dittersdorf i els Mozart, pare i fill

D’etimologia incerta, el mot s’utilitzà a partir del segle XVIII, tot i que fou moda en temps de G Rossini Per a aquest compositor, seguint l’antiga tradició de l' aria da capo , la primera exposició s’havia de cantar tal com estava escrita, però el cantant podia afegir ornamentacions a la repetició Durant el segle XIX el terme s’usà de forma habitual per a anomenar la brillant secció final d’una ària o d’un concertant vocal a les òperes italianes

Alguns musicòlegs consideren com a antecedent d’aquest tipus de polo el polo líric present en òperes i sarsueles del segle XVIII i començament del XIX D’altres, en canvi, opinen que la relació entre ambdós és més aviat incerta Entre els polos lírics més famosos cal destacar el Polo del contrabandista i Cuerpo bueno de Manuel García, el darrer utilitzat per G Bizet en el preludi al quart acte de Carmen L’última de les Siete canciones populares españolas , de Manuel de Falla, és un exemple estilitzat de polo

El nombre de compassos curts i llargs és variable en cada títol sardanístic, segons el compositor, i sol oscillar entre 21 i 45 compassos curts i entre 61 i 95 de llargs Els balladors marquen el final de totes les tirades amb cadències coreogràfiques, excepte la primera de curts i de llargs, atès que l’extensió incerta demana al dansaire comptar el nombre de compassos i posteriorment repartir els passos en funció d’aquests, càlcul possible només a partir de la segona tirada En el món dels esbarts, el terme s’utilitza per a indicar una frase o estrofa musical que es repeteix…

Són anomenats itineraris d’Antoní cadascuna de les rutes principals de l’imperi Romà, segons una relació d’època incerta, probablement de cap a la fi del s IV dC Són descrites dues vies importants dels Països Catalans La principal, que seguia el litoral, des de Narbona, per Ruscino Castellrosselló, i passava l’Albera per Summo Pyreneo i per Aquis Voconis Caldes de Malavella, anava a Barcelona i per Ad Fines Martorell duia a Tarragona, Tortosa i València Ací se separava de la costa, passava per Xàtiva i anava a cercar el pas d’Almansa L’altra seguia el mateix camí fins a Tarragona…

Els lacetans limitaven al nord amb els bergistans, a l’est amb els ausetans i els laietans, al sud amb els laietans i els cossetans i a l’oest amb els ilergets El nucli central correspon a la comarca del Bages, amb extensions cap a ponent, part de l’Anoia i del Solsonès, i possiblement la Segarra, puix que Ptolemeu considera que Iesso Guissona era dels lacetans Foren dels pobles que es distingiren per la resistència a l’ocupació romana, durant els primers temps de la conquesta, i lluitaren sovint aliats amb els ilergets i els ausetans Foren sotmesos per Cató, el 195 aC No són gaire ben…

Les fonts literàries gregues registren la plasmació de la primera níkē al s VI aC En una estàtua trobada a Delos, d’atribució incerta, la Victòria apareix, d’acord amb la mentalitat arcaica, en una visió amb plans parallels i en una actitud de vol, amb ales amples, curvilínies i estilitzades Aquest tipus es desenvolupa a la ceràmica de figures roges, on Níke apareix com a copera dels déus, al costat dels herois o dels atletes vencedors A partir de Fídies, hom tracta de resoldre, en l’escultura, el problema de la rigidesa de la imatge Hom la representa, en actitud de vol, damunt…