Resultats de la cerca

Plantejat per Aristòtil, que hi donà solucions diverses, el tema fou debatut per l’escolàstica per motius cristològics Per a Tomàs d’Aquino, aquest principi era constituït per la matèria primera quantificada per a Duns Escot, era d’ordre ontològic i s’expressava en l' ecceïtat per a Occam, contràriament, el problema era inexistent, atesa la seva actitud nominalista Modernament, Leibniz se n'ocupà, i el resolgué adés en el pla de l’essència, adés en el de l’espai i el temps, solució, aquesta última, que propugna Schopenhauer

Posició intermèdia entre tomisme i escotisme, el suarisme té com a trets característics l’afirmació de la cognoscibilitat del singular i el corresponent rebuig del principi aristotelicotomista d’individuació per la matèria la idea d’un ens generalissimum i, d’acord amb aquesta, la insistència en l’analogia d’atribució analogia de l’ens l’oposició a la distinció real defensada pel tomisme entre essència i existència i, sobretot, l’elaboració del concepte de mode, a partir del qual diversos problemes de caràcter teològic pogueren ésser molt més ben resolts que no podien ésser-ho…

Més tard, per un costat, pren el sentit de realitat interior o jo íntim que es troba en el nucli més essencial de l’home i, per l’altre costat, sobretot a partir dels Upanishād, l' atman es va identificant amb el braman, allò absolut que penetra i envolta tots els éssers, i fins i tot el mateix principi diví braman-atman La teologia hindú posterior empra el terme braman per a expressar l’essència de l’absolut, és a dir, de Déu, mentre que atman significaria les ànimes individuals, les quals són considerades bé com una individuació illusòria de l’únic absolut, bé com un substrat…

Com a concepte nuclear de la metafísica occidental hom en troba les arrels en Parmènides, la concepció del qual l’ésser com a realitat única és el que és, l’inamovible i etern, el compacte i invariable determina i condiciona tot el pensament posterior, bé que, per exemple, a l’aristotelisme sigui present també la problemàtica heraclitiana i a l’escolàstica actuï decisivament la correcció cristiana Ambdós elements —heraclitià i cristià— essent ben contraris a la concepció parmenidiana, en ésser purament afegits a ella no aconsegueixen de corregir la comprensió estàtica i fatalista de l’ésser A…

Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…