Resultats de la cerca

Tot i viure en família dins la societat, eren pràcticament religiosos abans que aquests s’organitzessin en grups i congregacions També tingueren abstinents algunes sectes més o menys relacionades amb el cristianisme, com els encratites, els maniqueus i posteriorment els càtars i els albigesos, que menyspreaven les realitats del cos i negaven la licitud del matrimoni

Llengua pròpia dels sogdians, esdevingué lingua franca de tots els pobles de l’Àsia central des de la mar Càspia fins a Mongòlia Escrita en caràcters d’origen arameu, els primers documents daten del s IV la major part dels texts, que són dels s VIII-IX, constitueixen una rica collecció de texts búdics i maniqueus Eliminat pel persa, no fou descobert fins al s XIX, i en subsisteix un vestigi en el yagnābī parlat a l’est de Samarcanda

Hom hi distingeix tres fases històriques L' antic , juntament amb l’avèstic, representa la fase antiga de l’irànic i està documentat per les inscripcions cuneïformes dels aquemènides aquemènida dels s VII-IV aC La més important és la de Darios a Behistun Reflecteix la llengua materna dels aquemènides, que era l’arameu El mitjà , evolució de l’antic, fou la llengua principal literària, religiosa i oficial dels sassànides sassànida del 226 al 651 dC Hom en conserva nombrosos manuscrits mazdeus i maniqueus Rival del part, hom troba inscripcions en ambdues llengües i encara en grec L…

Basat en una distinció dualista entre el principi del bé i el del mal, el maniqueisme es caracteritza per una teoria de la salvació que estableix aquesta en tres fases la inicial, en què ambdós principis resten separats, la del temps mitjà o present, en què es barregen, i la del temps final, en què tornen a restar separats El principi del bé s’identifica amb el Pare etern judeocristià, i el del mal, amb el príncep de les tenebres Ahrimān, o Satanàs Del Pare fou engendrada la Mare de la Vida, de la qual nasqué l’Home Primordial, que fou vençut pels dimonis nascuts del príncep del mal el…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…