Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
contrició
Cristianisme
Penediment d’haver pecat que procedeix de la consciència que l’ofensa a Déu és deplorable en ella mateixa i no en virtut del càstig que pugui merèixer.
Hom parla del dolor de contrició , tot oposant-lo al d'atrició, com a senyal de penediment perfecte penitència
amor cortès
Literatura
Concepció de les relacions amoroses sorgida en la societat cavalleresca occitana i que constitueix l’element bàsic de la poesia trobadoresca desclosa al segle XII dins la literatura occitana
.
Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama, l’amor cortès constituí una original aportació de l’edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic D’acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons meus dominus , ‘el meu senyor’ i el poeta s’anomena a si mateix om ‘home’, és a dir, vassall El mot servir actitud del vassall respecte al senyor adquireix el sentit de fer la cort a l’estimada L’enamorat, igual que l’aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes de l’aprenentatge…
accentuació
Lingüística i sociolingüística
Acció d’escriure un accent gràfic (sobre una lletra).
Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…
actor | actriu
Cinematografia
Teatre
Persona que interpreta, representa o encarna un dels personatges d’una obra escènica, cinematogràfica, radiofònica o televisiva.
En el teatre , l’actor fa realitat sobre l’escena els personatges de l’obra imaginats per l’autor Per això, se serveix de la seva pròpia persona, ajudant-se amb la veu, els gests, el vestuari, el maquillatge i d’altres recursos segons les èpoques i els països, la qual cosa li permet d’interpretar tant l’aspecte físic del personatge, com la complexitat de la seva personalitat moral En la història del teatre occidental, l’actor aparegué quan, a Grècia, Tespis donà un oponent individualitzat, el protagonista, a les raons del cor Èsquil afegí un segon actor, el deuteragonista, i Sòfocles, en…