Resultats de la cerca

Des del segle XVIII, que apareix aquesta denominació, fins al segle XX, el nombre de vendes ha anat creixent a causa de l’augment de població i de les noves necessitats Actualment les parròquies eivissenques es divideixen en tres o més vendes

El deure episcopal de visitar la pròpia diòcesi, fonamentat en el costum antic, fou sancionat en diversos concilis de Tarragona 516, 1230, 1239, etc i recollit en constitucions sinodals dels altres bisbats s XIII El terme d’un any previst per a una ronda completa de visites —mai no atès— es doblà després concili de Trento i s’amplià a un quinquenni dret canònic Es poden distingir diversos períodes, segons que el visitador posés l’interès a vetllar per la conducta de les persones s XIII-1350 o a descobrir l’estat dels edificis, el mobiliari litúrgic, el personal i les fundacions 1350-1800, o…

Tenia l’obligació d’obrir i tancar les portes del temple, tocar les campanes, assistir els rectors i celebrar o fer celebrar la missa matinal Eren clergues, no necessàriament preveres, bé que aviat foren sacerdots, perquè el seu càrrec anava unit a beneficis presbiterals Tenia, per a això, rendes i emoluments propis En alguns llocs de la Selva i el Maresme hom en digué diaconil

Antigament les parròquies eren regides també per un o diversos domers o un vicari perpetu quan eren subjectes a un monestir Originàriament el mot era sinònim de diòcesi, però quan començà a utilitzar-se als Països Catalans als segles V i VI equivalia a entitat amb territori delimitat, clergue i patrimoni propis, dependent d’una diòcesi Quan s’establia una parròquia en un municipi romà o ciutat i comptava amb prou feligresia era convertida sovint en diòcesi independent com en el cas d’Ègara vers el 450, i de la mateixa manera ho serien Osona, Urgell, Tortosa, Elna, Xàtiva, Dénia,…

Hi ha alguns llibres d’òbits o enterraments, com els de la catedral de Vic, que s’iniciaren el 1348 o abans del concili de Trento Però fou aquest concili 1563 el que obligà tots els rectors a tenir aquest llibre, que, juntament amb el de baptismes i de casaments, és anomenat llibre de sagraments , car hi consta si els difunts han rebut el viàtic o l’extremunció

Els antics cementiris eren tots en terreny eclesiàstic En algunes parròquies el rector tenia dret al millor vestit del difunt Consistia normalment s XIII-XVII en 4 o 5 sous i en algunes parròquies rurals en un parell de capons