Resultats de la cerca

Des de la seva primera novella, Lady Black 1971, el tema de l’homosexualitat fou una constant en la seva obra Evolène 1972, Les loukoums 1973, Le coeur qui cogne 1973, Killer 1975, Kurwenal 1977, Je vis où je m'attache 1978, Portrait de Julien devant la fenêtre 1979, Le jardin d’acclimatation 1980, premi Goncourt, Romances sans paroles 1983 i L’espérance de beaux voyages 1984-85 Publicà també tres volums de Théâtre 1974-75, 1976 i 1981

Estudià al Conservatori de París, i després amplià la seva formació a Roma i Viena El 1963 debutà com a cantant en l’estrena de L’últim salvatge , de GC Menotti, a l’Òpera Còmica de París De seguida fou contractada per a interpretar els papers més compromesos per a soprano lírica en òperes de G Rossini, L Delibes i J Offenbach, entre d’altres A l’Òpera de París representà amb èxit els personatges de Gilda Rigoletto i Lucia di Lammermoor, i el 1971 interpretà el de Reina de la Nit La flauta màgica a Ais de Provença A partir del 1977, la seva veu evolucionà cap a un registre més líric, cosa…

Estudià cant a París i el 1920 debutà a l’Òpera de Niça Dos anys més tard cantà el Rèquiem de G Fauré a la capital francesa El mateix 1922 fou contractada per l’Òpera de París, on cantà una petita part en Hérodiade J Massenet Combinà les seves actuacions a la capital francesa, especialment al Palais Garnier i a l’Òpera Còmica, i altres actuacions a Brusselles, Montecarlo, Niça, Nàpols, Barcelona i fins i tot Buenos Aires, ciutat on estrenà les Sadko de N Rimskij-Korsakov Especialitzada en el paper de Mélisande, a més de les seves aparicions teatrals també realitzà esporàdiques incursions…

El 1853 entrà al Conservatori de París per estudiar amb Marmontel, Prudent i Petit piano i Carafa i S David composició El 1858 començà una intensa carrera com a concertista de piano que el portà per tot Europa i als EUA Del 1880 al 1882 realitzà una gira de concerts a Austràlia, on aconseguí una certa fama com a virtuós del piano i com a compositor Encara que el 1883 tornà a Europa, finalment s’installà a Sydney el 1885 El 1886 fou nomenat director de la Societat Filharmònica d’aquesta ciutat Entre les seves composicions cal destacar l’òpera lírica Vercingetorix 1881, l’oratori The future…

Començà a estudiar piano a cinc anys Fou alumna de Samuel Rousseau i Simone Pié-Caussade al Conservatori de Música de París, on obtingué dos primers premis en harmonia i fuga i un segon premi en composició Abandonà el piano per l’orgue i l’any 1942 guanyà un premi del conservatori parisenc en aquest darrer instrument El mateix any quedà en segon lloc al Premi de Roma de Composició, gràcies al qual feu una estada de perfeccionament a Itàlia Es convertí en la primera dona que fou nomenada organista titular de la basílica del Sacré-Coeur de París 1945-1973 En 1948-55 impartí lliçons d’orgue al…

Començà tocant el clarinet, i el 1944 debutà amb el grup del guitarrista Eugène Baptiste El 1948 adoptà el saxo tenor, i esdevingué líder de l’orquestra del Hot Club de Tolosa Marxà a París, on collaborà amb músics americans, com Big Bill Broonzy 1950, Bill Coleman -el seu gran amic- i Dicky Wells 1952 El 1954 enregistrà, sota el seu nom, el disc Blue and Sentimental , mentre liderava un grup al club parisenc Les Trois Mailletz El 1956 feu una gira i enregistrà amb Lionel Hampton Intervingué en el llargmetratge Paris Blues 1961 Prosseguí la seva carrera participant en els millors festivals d’…

Fill de Gastó IV, comte de Foix II de Castellbò, a qui premorí en un torneig, i de la reina Elionor I de Navarra De la seva muller, Magdalena de França, filla de Lluís XI, deixà dos fills, Francesc Febus , que succeí en el comtat de Foix i esdevingué també rei de Navarra 1482, i Caterina, que, en morir el germà 1483, en recollí l’herència

Després de residir vint anys a Madrid, fou enviat a Barcelona el 1792 com a agent revolucionari, i més tard fou nomenat professor de l’escola militar de París Publicà diverses obres de text i un llibre d’impressions personals sobre la Revolució Francesa, interessant per les dades que aporta referents a l’emigració francesa al Principat Lettres écrites de Barcelone à un zélateur de la liberté qui voyage en Allemagne 1792

Absolutista, fou, segons sembla, l’autor del Manifiesto de los Persas , que encapçalà amb la seva signatura Anà a València a dur-lo a Ferran VII, que el premià amb el marquesat de Mataflorida El 1819 fou ministre de gràcia i justícia Destituït pels liberals 1820, s’exilià a França, on reuní recursos i, juntament amb Jaume Creus i Martí i el baró d’Eroles, s’apoderà de la Seu d’Urgell 1822 i hi creà la regència d’Urgell Es posà en contacte amb els membres de la Santa Aliança, reunits al congrés de Verona, i demanà llur intervenció per a restablir l’absolutisme En caure la Seu d’Urgell en mans…

Membre del partit comunista, l’abandonà per diferències ideològiques amb la direcció Professor de sociologia a Estrasburg, el 1967 passà a París-Nanterre Preocupat pels problemes de l’humanisme marxista “l’home total” i per la sociologia agrària i urbana, és autor de Logique formelle et logique dialectique 1947, Les Pyrénnées 1965 i Du rural a l’urbain 1970, entre altres obres