Resultats de la cerca

Pintà natures mortes L’ànec blanc , 1753 coll particular, Londres i caceres, i fou nomenat pintor de les caceres del rei Lluís XV La cacera del senglar 1722 Director de la manufactura de Beauvais 1734-54, féu els cartons per a tapissos de les sèries Les noves caceres 1727, Les diversions camperoles 1730 i Les metamorfosis 1734 Supervisor de la manufactura de Gobelins, féu els cartons per a la seva sèrie més famosa, Les caceres de Lluís XV 1734-45 Château de Compiègne i Palazzo Pitti, Florència

Estudià sota el mestratge de Claudi Lorenzale a l’Escola de Belles Arts de Barcelona Residí a Manresa, on desenvolupà la major part de la seva obra pictòrica i exercí de professor de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Feu retrats, natures mortes i obres de gènere La crema del paper segellat a Manresa el 1808 i conreà el dibuix dins la tendència d’Alexandre de Riquer La major part de la seva obra es reparteix entre les colleccions manresanes i la Galeria Municipal de la ciutat

Establert a Barcelona des de l’any 1963, començà estudis de química, però es decantà per la fotografia S’inicià professionalment el 1967 treballant per al diari La Vanguardia Posteriorment, collaborà al setmanari Destino i altres revistes, com ara Fotogramas o Serra d’Or La seva obra, desenvolupada al marge de modes i tendències, aprofundí en la representació de natures mortes, caracteritzades sovint per l’efecte pictòric d’unes composicions molt elaborades Utilitzà procediments tècnics com el viratge al seleni i a l’or, i també el calotip Des de la seva primera exposició…

Canvià els seus noms Tsuguharu i Tsuguji pel de Léonard el 1959, en fer-se cristià Estudià a l’escola de belles arts de Tòquio i viatjà a París 1913 Conreà un art realista paisatges, nus, natures mortes, retrats de tall minuciós, i féu una síntesi molt particular entre l’art japonès i l’occidental, de la qual resultà un art ingènuament expressiu, que evolucionà vers un manierisme de colors forts Decorà el pavelló japonès de la ciutat universitària i el Cercle Interallié de París Exposà a Barcelona el 1953 gairebé un centenar d’obres, a La Pinacoteca

El 1905 inaugurà botiga a Barcelona Fundà la Societat Catalana de Paviments Monolítics i Similars, que en les seves obres emprava la xilotita , susceptible d’ornamentació vària, i la duroxila , per a la reproducció en sèrie de treballs escultòrics de pedra en pasta, apta per a donar forma a les sinuoses arcades i mogudes xemeneies modernistes Participà en els jocs florals de Barcelona, on obtingué flor natural 1912 Publicà llibres de faules, en vers Música vella , 1896 Moneda curta , 1908, de poesia De sol a sol, 1899 Branques mortes , 1902 i d’assaig Lo nostre plet , 1900,…

Deixeble d’Iu Pascual Participà a l’Exposició d’Art Català a Madrid i el 1926 exposà a les Galeries Dalmau de Barcelona, on exposà sovint a la Sala Parés 1928, 1930, 1934 Marginat en la postguerra per motius polítics, guanyà més tard el premi La Punyalada 1966 i el Sant Jordi de la diputació provincial de Barcelona Fidel en principi a l’estètica de l’escola d’Olot, n'ha donat una versió constructivista i esquemàtica, no solament en el camp del paisatge, sinó també en interiors i natures mortes, d’una netedat, concisió i refinament singulars

Fou deixeble de Vila i Cinca i de Joaquim Mir, que influí en el seu colorit, en la seva primera època A partir del 1926, arran de la seva estada a París, canvià la seva concepció de l’art i s’inclinà cap a un realisme asèptic Els seus temes preferits eren les natures mortes i els paisatges Mantingué una declarada i constant oposició a l’art d’avantguarda Hi ha obres seves als museus d’art modern de Barcelona, Madrid, Sant Sebastià, Buenos Aires i en un gran nombre de colleccions del país i estrangeres Publicà el llibre Durancamps 1973

Conegut com a Pancho Cossío , s’inicià en la pintura a Santander 1911 i a Madrid 1914, i posteriorment residí a París 1923, fins el 1932, que tornà a Santander, on, després d’un parèntesi de deu anys d’inactivitat, reprengué la seva obra Aquesta es caracteritza per l’estudi de la matèria, d’una densitat pastosa, i pel dibuix esquemàtic, amb temes diversos marines, natures mortes, paisatges i retrats — Amor 1926, Los peces 1927, Los guantes 1929, Retrato de mi madre 1942 i Dos mesas 1959 — , i és conservada al Museo Español de Arte Contemporáneo Madrid i al Museo de Santander

Amic de Marcial, fou famós sobretot a partir del segle IV, gràcies a les referències de Lactanci i perquè fou publicada la seva obra amb comentaris La virulència de les seves primeres sàtires sembla que li causà dificultats amb l’emperador Domicià després fou més cautelós La seva obra consta de setze Sàtires La forma dels versos és variada, amb hexàmetres d’una gran perfecció Les sàtires personals sempre foren referides a persones ja mortes De to nacionalista i retrospectiu, inspirat en la recuperació dels clàssics llatins, les seves sàtires foren especialment admirades pels…

Iniciat a l’acadèmia d’Evarist Muñoz Es dedicà preferentment a la pintura de flors i natures mortes, però conreà el tema religiós Acadèmic de mèrit de Sant Carles, exercí els càrrecs de taxador de pintures de la ciutat de València i revisor de pintures del Sant Ofici La seva obra es distingeix per la sobrietat de composició i la justesa de qualitats Sobresurten la Pietat de l’església dels Sants Joans de València, la Mare de Déu amb el nen de l’església d’Alaquàs, el retaule de la Soledat, de l’església de Sant Agustí de València, i Paisatge del Telèmac , al Museu de Belles Arts…