Resultats de la cerca

Després d’una primera etapa d’un neoclassicisme academicista, seguí els corrents vienesos tot creant diversos edificis monumentals a Roma, en el període 1920-25 A partir de l’Albergo Ambasciatori tornà al classicisme anomenat aleshores romà antic Es convertí en l’arquitecte oficial i el màxim representant —sota Mussolini— de l’arquitectura feixista El 1931 dirigí la construcció de la Ciutat Universitària de Roma, concebuda en un to monumentalista en projectar els propileus i el rectorat El 1937 construí el pavelló italià de l’Exposició Internacional de París

D’una gran ductilitat interpretativa, els seus èxits a I soliti ignoti 1958 i Il sorpasso 1962 el decantaren inicialment cap a la branca còmica, on perfilà el personatge del burgès cínic i egoista Posteriorment, amb la participació en una gran diversitat de produccions, amplià els seus registres Riso amaro 1948, Il successo 1963, La congiuntura 1964, Il tigre 1966, L’arcangelo 1969, Profumo di donna 1974, Caro papà 1978, La Terrazza 1979, Camera d’albergo 1980, The Tempest 1982, La vie est un roman 1983, Benvenuta 1983, La famiglia 1987, Lo zio indigno 1989, Tolgo il disturbo…

Als anys trenta fou crític de cinema, i a la dècada següent es dedicà sobretot a fer d’ajudant de direcció i d’escenògraf en una quarantena de films Debutà juntament amb Stefano Vanzino Steno , amb el qual en 1949-52 codirigí una sèrie de pellícules còmiques de gran èxit, especialment les protagonitzades per Totò  Al Diavolo la celebrità , 1949,  Guardi e ladri , 1951, Totò e i re di Roma , 1951, etc Posteriorment, continuà dirigint en solitari pellicules generalment del mateix gènere, i el 1958 rodà  I soliti ignoti , clàssic del cinema còmic conegut a l’Estat espanyol amb el nom de Rufufú…

Vida Fou el representant més important del panorama operístic italià del principi del segle XIX, lloc que ocupà sense rival fins l’arribada dels primers èxits de G Verdi El seu estil entroncà clarament amb la tradició de l’òpera italiana de la centúria anterior, però en les últimes òperes s’aprecià una tendència cap al drama romàntic La donna del lago o la grand opéra Guillaume Tell Tot i que l’estil rossinià és molt personal i fàcilment identificable, suposà l’establiment d’uns esquemes que serviren de model indiscutible per a l’òpera italiana de la primera meitat del segle XIX Encara…