Resultats de la cerca

Estudià a Roma i a Nàpols Aviat es destacà com a autor d’òperes bufes, com Le cantatrici villane 1798, que encara és representada Dirigí el Teatro de San Carlos de Lisboa 1802-07 i fou mestre de capella de Sant Pere de Roma 1816-37 El seu fill Vincenzo Fioravanti Roma 1799 — Nàpols 1877 també escriví òperes bufes, com Don Procopio 1844

Es destacà en la interpretació de papers còmics en òperes de Rossini, Donizetti, Mozart, Cimarosa, etc i en l’enregistrament d’obres d’aquest gènere Assolí importants èxits a Anglaterra, a París La cenerentola , 1978 i per tot Itàlia Fou director d’escena d’òperes bufes Actuà sovint al Liceu de Barcelona

Fou mestre de capella a Palerm i, des del 1752, de la cort de Josep I de Portugal, on succeí Francisco António de Almeida Deixà òperes serioses, com La Merope 1744, La clemenza di Tito 1749, Ipermestra 1757, Solimano 1757, òperes bufes, com La vera felicità 1761, intermezzi i música religiosa i de cambra

Es donà a conèixer amb òperes com Le donne dispettose 1754 i, sobretot, La cecchina ossia la buona figliuola 1760, que fou representada per tot Europa El 1776 s’establí a París, on el seu estil d’autor de l’escola napolitana fou adoptat com a bandera pels melòmans francesos que s’oposaven a les reformes de Gluck fet que no impedí l’amistat entre aquest i Piccinni A París estrenà Roland 1778, Didon 1783 i altres òperes serioses i bufes

Es destacà a Venècia com a autor de música sacra i d’òperes A Anglaterra estrenà, amb èxit, Penelope 1741, Sirbace 1743, etc De nou a Venècia, creà oratoris, com Isaac 1745 i Judith 1746, i collaborà amb Goldoni en òperes bufes, com Il filosofo di campagna 1754, La diavolessa 1755, etc Residí 1765-68 a la cort de Caterina II de Rússia hi compongué Ifigenia in Tauride 1768 i sonates per a clavecí Fou primer mestre de capella a San Marco de Venècia 1762-85

Conegué les corts de Florència, Viena i Sant Petersburg el seu Poema tartaro , 1787, és una sàtira de la cort de Caterina II de Rússia Establert a París 1798, es declarà demòcrata i contrari a Napoleó Escriví poesia lírica, òperes bufes, quaranta-vuit Novelle galanti 1793 de tema eròtic, en octaves, i el poema Gli animali parlanti 1802, on, en forma d’apòleg, tractà el conflicte entre l’Antic Règim i les formes republicanes Aquest poema fou traduït al català per Miquel Antoni Martí i Cortada

Format a Venècia, gràcies a LGasmann passà a la cort de Viena, on destacà aviat com a operista Es mostrà seguidor de Gluck Armida, 1771, però també féu òperes bufes, com Don Chisciotte alle nozze di Gamace 1771 o La calamita dei cori 1774, que li donaren fama amb la seva Europa riconosciuta s’inaugurà el Teatro alla Scala de Milà, el 1778, i el 1787 l’òpera Tarare —text de Beaumarchais— féu sensació a París Rival de Mozart, hom arribà a dir que l’havia emmetzinat tema d’una òpera de Rimskij-Korsakov Deixà també música instrumental i religiosa

Fill d’un músic municipal i una cantant mediocre, es formà a Bolonya amb SMattei, amb el qual conegué l’obra de Haydn i Mozart, que l’influïren hom li retragué sovint un estil germanitzant Dedicat al teatre, debutà amb la farsa La cambiale di matrimonio 1810 ben acollida, escriví òperes bufes L’inganno felice , 1812 La scala di seta , 1812 que li donaren nom el mateix any estrenà ja al Teatro alla Scala de Milà La pietra del paragone i el 1813 consolidà la seva fama amb Tancredi , òpera seriosa, i les bufes Il signor Bruschino i L’Italiana in Algeri Hi emprà recursos còmics de l’escola…

Acabats els estudis musicals a Màntua, debutà a Fano Pesaro el 1960 en el paper del filòsof Colline de La bohème de Giacomo Puccini Però l’impuls a la seva carrera com un dels grans baixos còmics de la seva generació s’inicià a Reggio de l’Emília, quan el 1967 interpretà el Dulcamara de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, i el Bartolo d’ El barber de Sevilla , de Gioacchino Rossini, que interpretà al Gran Teatre del Liceu els anys 1969, 1981 i 1987 El 1970 debutà a la Scala de Milà amb el mateix personatge, que poc després interpretà, també, a Salzburg i als principals…

Estudià cant amb E Scampini, M Valls i C Bracons de Colomer, abans de seguir cursos de perfeccionament amb G Becchi Debutà el 1966 al Gran Teatre del Liceu amb un paper secundari de l’òpera Carmen , i des d’aleshores intervingué assíduament en les temporades del teatre barceloní El 1969 obtingué el primer premi d’interpretació en un concurs de Radio Nacional de España, i es presentà amb èxit en diversos teatres d’arreu de l’Estat espanyol El 1972 interpretà Caterina Cornaro al Royal Festival Hall de Londres al costat de M Caballé i J Carreras, amb qui poc després actuà en Maria Stuarda a…