Resultats de la cerca

Graduat el 1934 en química a la Universitat de Berkeley, es doctorà en física teòrica sota la direcció de Julius Robert Oppenheimer el 1938 amb una tesi sobre les propietats electromagnètiques dels sistemes nuclears Posteriorment, fou professor a les universitats de Columbia 1938-51, Stanford 1951-56, Oxford 1956-62, Yale 1962-74 i Arizona 1974-2002 Estudià les forces electromagnètiques entre les partícules elementals i el 1947 descobrí l’efecte que duu el seu nom desplaçament de Lamb Els seus treballs sobre l’estructura íntima de l’hidrogen, mitjançant l’…

Des de molt jove s’interessà per les propietats i les aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l’aire Utilitzant com a emissor un oscillador d’Hertz i com a receptor un cohesor de Branly els quals havia perfeccionat anteriorment, aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l’alfabet Morse No havent trobat a Itàlia l’ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n’anà a Anglaterra L’any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a través del canal de…

Féu progressar la teoria del càlcul vectorial i creà el càlcul simbòlic Estudià la teoria de les ones electromagnètiques, la telefonia i la telegrafia i formulà la hipòtesi de l’existència a l’alta atmosfera d’una capa ionitzada, anomenada capa de Heaviside

Professor a Moscou Els seus treballs més importants són de física fonamental, especialment d’electromagnetisme i magnetodinàmica, però també d’òptica i espectroscòpia El 1913 descobrí l’absorció selectiva de les radiacions electromagnètiques en els cossos ferromagnètics, que obrí nous camins a la investigació de les propietats magnètiques de la matèria

Fou professor a la Universitat de Dublín i membre de la Royal Society de Londres Féu investigacions sobre les ones electromagnètiques i la teoria de l’èter Interpretà la famosa experiència de Michelson sobre la determinació de la velocitat de la llum i enuncià la teoria de la contracció longitudinal dels cossos en moviment

Treballant a l’observatori del mont Wilson mesurà el camp magnètic de l’estel 78 de Virgo 1909, fet que proporcionà una de les primeres relacions entre les teories electromagnètiques i de la relativitat Juntament amb HW Babcock 1912 construí el primer magnetòmetre solar, basat en el desdoblament de les línies de l’espectre per efecte Zeeman

Fill de Karl Manne Siegbahn, es doctorà a la Universitat d’Estocolm el 1944 el 1951 fou nomenat professor al Reial Institut de Tecnologia d’Estocolm i des del 1954 fou professor a la Universitat d’Uppsala Treballà en espectroscòpia, en l’anàlisi de la interacció entre les radiacions electromagnètiques i la matèria El 1981 li fou atorgat el premi Nobel de física, juntament amb NBloembergen i ALSchwalow

Estudià al Saint John's College de Cambridge i treballà, com a ajudant d’Ernest Rutherford, al laboratori Cavendish Fou secretari d’estat per a la investigació el 1939 S'interessà pels problemes de la propagació d’ones electromagnètiques, que aplicà més tard al desenvolupament del radar Estudià també la ionosfera, la variació de la seva densitat electrònica amb les radiacions solars i la reflexió en ella de les ones de ràdio, i hi establí una nova capa que porta el seu nom Per aquests treballs rebé el premi Nobel de física el 1947

Residí a l’URSS des del 1923 i estudià a la Universitat de Leningrad, on es graduà el 1939 Posteriorment feu recerca a l’Institut Lebedev de Moscou 1946-83, i des del 1954, a l’Institut d’Energia Atòmica Estudià la propagació de les ones electromagnètiques, la radiofísica quàntica i sobretot els generadors i amplificadors moleculars, el desenvolupament dels quals donà lloc al màser i al làser El 1959 rebé el premi Lenin i el 1964 el premi Nobel de física, juntament amb NG Basov i CH Townes

Professor a l’escola de marina de Kronstadt 1883, el coneixement de les experiències de H Hertz l’estimulà a estudiar les ones electromagnètiques, a fi d’emprar-les per a la transmissió de senyals a distància Perfeccionà l’aparell de Branly i ideà l’antena El 1896 inventà, amb independència de G Marconi, el primer radioreceptor Estudià també l’electricitat atmosfèrica i el mateix 1896 construí un aparell per a enregistrar les descàrregues atmosfèriques, conegut com a indicador de tempestats El 1901 fou nomenat professor i el 1905 director de l’institut electrotècnic de Peterburg