Resultats de la cerca

Considerat un dels fundadors del neorealisme, el 1947 obtingué el premi al millor film italià en el festival de Venècia per Caccia tragica Són també films seus Riso amaro 1949, Roma ore 11 1952, Italiani, brava gente 1963 i Un apprezzato professionista di scuro avvenire 1973

Viatjà per Europa i Àfrica com a enviat del diari Il Corriere della sera Iniciat sota la influència de D’Annunzio, es distingí pel seu estil descriptiu i acolorit Gente di mare 1929, L’italiano errante per l’Italia 1937, La favorita 1945, La mia casa di campagna 1958, etc

Fill d’emigrants andalusos, el 1953 es professionalitzà com a dibuixant Començà a publicar a la premsa argentina i, posteriorment, a la resta de l’Amèrica Llatina, a l’Estat espanyol i en altres països, com França, Portugal i Itàlia És conegut sobretot per la sèrie Mafalda , de la qual publicà tires còmiques del 1964 al 1973, en les quals, a través de la ingenuïtat d’uns infants arquetips d’adults, sotmet la societat a una crítica mordaç Dibuixant minuciós i d’una gran inventiva, publicà, a més, nombrosos reculls d’acudits gràfics Mundo Quino , 1963 Bien, gracias, y usted ,1976 Gente…

Fou membre del Consell de Castella, secretari de la Junta de Comercio i director de la Casa de la Moneda i de la fàbrica de vidres de San Ildefonso Publicà Obra pía Medio de remediar la miseria de la gente pobre de España 1750, on proposava la creació de manufactures, i Proyecto económico 1762 Gaudí d’un gran prestigi entre els illustrats

Estudià a la Universitat de Buenos Aires S'inicià en el teatre Examinando , 1955 i passà, posteriorment, a la narrativa La causa 1960, Sudeste 1962, la seva millor novella, En vida 1971 i Mascaró, el cazador americano 1976 És autor, també, de reculls de contes Con otra gente , 1967 La balada del álamo Carolina , 1976, etc El 1976 fou detingut pels militars argentins i desaparegué

Donat a conèixer amb un recull poètic, Poesie grigioverdi 1915, escriví, entre altres obres, Gente in Aspromonte 1930, Vent’anni 1930, L’età breve 1946 i el dietari Quasi una vita 1951 En les seves novelles, narracions i articles periodístics, descriví amb un pessimisme combatiu, proper al de Giovanni Verga i estilísticament molt reeixit, el paisatge i els problemes de la terra calabresa, així com les tensions socials plantejades a les ciutats

Autor de novelles Amor se escribe sin hache , 1929 PeroHubo alguna vez once mil vírgenes , 1931 La tournée de Dios , 1932, destacà especialment en la dramatúrgia, gènere en el qual és considerat precursor del teatre de l’absurd Angelina o el honor de un brigadier 1932, Los ladrones somos gente honrada 1941, Eloísa está debajo de un almendro 1943, etc Les seves obres, impregnades d’un gran sentit humorístic, el feren molt popular

El 1935 emigrà als EUA, on fou periodista i després professor universitari Als temes de l’adolescència s’afegeixen sovint en la seva obra històries de l’emigració de les classes més pobres Després de Páscoa Feliz 1932, el 1956 publicà la narració Saudades para Dona Genciana , a la qual seguiren Léach 1959, A escola do Paraíso 1960, Gente de terceira classe 1962, É proibido apontar 1964 i O milagre segundo Salomé 1975

Inscrit dins el realisme crític, es donà a conèixer amb Nuevas amistades 1959, on, sobre la base anecdòtica d’un avortament clandestí, descriu objectivament les situacions conflictives d’un seguit d’individus de la burgesia illustrada i progressista Altres obres seves són els relats Gente de Madrid 1967 i Mucho Cuento 1987 i les novelles Tormenta de verano 1962, premi Formentor, El gran momento de Mary Tribune 1972, Gramática parda 1982 i Muñeca y macho 1992

La seva pintura, expressió plàstica de l’esperit de la Generació del 98, és de temàtica predominantment paisatgística, i tècnicament voreja l’impressionisme Destaca la qualitat dels seus gravats, influïts per Goya Escriví novella, teatre i contes, gairebé tots centrats en el País Basc, però literàriament és conegut sobretot per l’obra Gente del 98 1952, recull d’articles que aparegueren al “Diario de Madrid” el 1935 L’any 1926 fundà el teatre de cambra El Mirlo Blanco, del qual fou director i on dugué a terme diverses activitats