Resultats de la cerca

Aprofitant les lluites dels seus oncles i cosins aconseguí de governar a Pèrsia i a l’Iraq Tingué bones relacions amb el califa abbàssida al-Tā'i’ Féu construir una presa prop de Šhirāz i un hospital a Bagdad Protegí la literatura i ell mateix fou poeta

Era a la cort del comte Sanç Garcia de Castella, parent seu, quan fou cridat a governar el comtat per la seva tia Toda, en restar vídua del comte Sunyer I de Pallars, vers el 1011 Fou assassinat pels aranesos Ribagorça a l’últim caigué en mans de Sanç III de Pamplona

Atreta per una pintura d’El Greco, visità Espanya, on sintonitzà amb santa Teresa de Jesús i amb sant Joan de la Creu L’any 1964 ingressà a la comunitat del Carmel de Mataró, que va governar del 1973 al 2001 Per mitjà de la participació en diversos mitjans de comunicació, recessos i conferències transmeté al gran públic la seva intensa vida espiritual amb senzillesa i tendresa

Fou lloctinent general de Catalunya en la fase decisiva de la incubació de la crisi entre el Principat i la monarquia Hagué d’enfrontar-se al desgavell monetari i, sobretot, a l’augment constant del bandolerisme, que arribà a envair la pròpia administració del lloctinent, dividida en nyerros i cadells S'enemistà amb els consellers de Barcelona, que l’acusaven de deixar governar la seva muller i les seves filles

Lluità en la Segona Guerra Mundial i, més tard, fou membre del Bundestag 1953-74 President del partit liberal 1968-74, ocupà diversos ministeris successivament i també la vicecancelleria 1969-74 i la presidència de la RFA 1974-79 Partidari de governar amb els socialdemòcrates, d’ençà del 1979 fou president honorari del partit liberal Publicàt diverses obres de tema polític i econòmic El 1983 es veié afectat per l’escàndol politicofinancer del consorci Flick

Fou un dels quatre vicaris nomenats per Frederic III de Sicília en morir per governar l’illa durant la menor edat de la seva filla Maria Manfredo donà a aquesta refugi al seu castell de Licata davant els intents d’Artal d’Alagó d’apoderar-se d’ella La seva actitud, però, semblà sospitosa a Roger de Montcada, encarregat per Pere III de Catalunya-Aragó de custodiar la jove reina, i la féu traslladar al castell d’Agosta

Germà de Giulio Ingressà a l’orde dominicà Per influència del seu germà, fou nomenat arquebisbe d’Ais de Provença 1645 i cardenal de Santa Cecília 1647 Aquest any el seu germà l’obligà a acceptar el càrrec de lloctinent de Lluís XIV de França a Catalunya, però s’hi resistí, i, quan hi anà febrer del 1648, s’enemistà tot seguit amb les autoritats del Principat perquè volgué governar prescindint de les constitucions catalanes disgustat, sense esperar que fos atesa la seva petició de rellevar-lo, anà a Roma pel maig, fet que provocà la ruptura amb el seu germà

Lluità i fou pres amb el seu pare, Joan II de França a Poitiers 1356 L’any 1369 es casà amb Margarida de Flandes, i heretà 1384 els comtats del seu sogre, Lluís II, a qui féu costat per reprimir la rebellió de Gant En morir Carles V de França 1380, germà seu, el succeí com a regent del futur Carles VI, menor d’edat Es retirà quan el rei volgué governar sol 1388, però, a causa de la salut mental de Carles, tornà al poder 1392 Fins a la mort hagué d’enfrontar-se al seu nebot Lluís d’Orleans, que li disputava el poder

Fou educat a la cort de Felip II, que el féu designar cardenal 1577 i arquebisbe de Toledo 1584 Virrei de Portugal 1587, que defensà contra els anglesos, passà després a governar els Països Baixos 1591, on dirigí les operacions contra els francesos que culminaren amb la conquesta de Calais, Amiens i d’altres ciutats A la Pau de Vervins fou decidit el seu casament —després d’obtinguda la dispensa pontifícia 1599— amb la seva cosina, Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II, proclamada sobirana dels Països Baixos catòlics Continuà, doncs, governant, de fet, aquest país, on hagué de…

Succeí el seu germà Bernat II el Vedell El 878 uní l’Albigès o comtat d’Albi al comtat de Tolosa El 910 subscriví la carta de fundació de Cluny S'havia casat amb Garsenda, filla d’Ermengol, comte d’Albi, de qui tingué dos fills, Ramon II i Ermengol I, que el succeïren respectivament al comtat de Tolosa —que havia començat a governar amb el seu pare— i al de Roergue que comprenia el de Rodés ambdós posseïren en indivís l’Albigès, el Carcí i el marquesat de Gòtia, en part per successió del duc Guillem III d’Aquitània, mort el 918 Odó sembla ésser besavi de Ledgarda, muller del…