Resultats de la cerca

Periodista, es llicencià en lletres 1939 i durant la Segona Guerra Mundial collaborà amb el règim de Vichy Utilitzà molts pseudònims, el més famós dels quals, Cécil Saint Laurent , l’emprà per a signar llargues novelles històriques, com el seu best-seller Caroline chérie 1947 Publicà, a més, violents libels Paul et Jean-Paul , 1951, contra Sartre, féu crítica teatral, pintura, guions de cinema, assaigs històrics, etc Amb el seu nom autèntic és autor de Les corps tranquilles 1948, Le petit canard 1954, Les bêtises 1971, premi Goncourt, Histoire égoïste 1976, itinerari…

És conegut per la disposició del mirall dels telescopis que porten el seu nom El seu nom apareix a causa d’una memòria sobre megàfons apareguda el 1672, tema sobre el qual remeté un text a l’Académie des Sciences de París En la carta de presentació d’aquest text, signada per Henri de Bercé de Chartres, s’explica que Cassegrain havia dissenyat un telescopi reflector diferent del d’aleshores, descrit per Newton La utilitat del telescopi de Cassegrain, especialment pel que fa a l’eliminació de les aberracions esfèriques, fou palesada per Ramsden un segle més tard Hom no coneix gaires dades sobre…

Membre del Parti Socialiste des del 1974, i diputat des del 1978, el 1979 entrà al secretariat del partit, des d’on s’encarregà dels afers de la premsa Posteriorment fou ministre del pressupost 1981-83 i d’indústria i investigació 1983-84 El 1984 fou nomenat primer ministre, càrrec del qual dimití arran d’un cas d’infecció de sida amb sang contaminada del qual el 1999 fou absolt Fou també president de l’Assemblea Nacional 1988-92 i 1997-2000 En 1991-92 fou primer secretari del seu partit Al març del 2000 fou nomenat ministre d’economia, finances i indústria del govern de Lionel Jospin…

Destaquen els seus estudis sobre el desenvolupament embrionari de les ascídies i les alteracions que hom hi podia introduir mitjançant la destrucció, en les fases inicials del desenvolupament, d’alguna de les cèllules embrionàries És considerat un pioner en el camp de l’embriologia experimental

Uní el classicisme, après a Itàlia, al barroc rubenià, dins el gust flamenc pel fast Fou autor de nombroses obres religioses, a l’abadia de Westminster de Londres, la trona de Sant Bavó de Gant, etc

Debutà professionalment el 1989 Començà com un bon esprintador, però a poc a poc es convertí en un ciclista capaç de guanyar qualsevol de les curses clàssiques Quedà quart al Tour de França del 1995 i guanyà aquest mateix any la Vuelta a Espanya, la Volta a Catalunya i la cursa París-Niça L’any 1996 tornà a guanyar aquesta darrera cursa i també la Midi Libre

Documentat des del 1454 a Sevilla —on és conegut com a Lorenzo Mercadante —, féu la tomba, d’alabastre, del cardenal Juan de Cervantes 1454-58 Entre el 1464 i el 1467 féu bona part de la decoració de les portes de la catedral de Sevilla, on és el màxim representant de l’estil borgonyó Hom li ha atribuït l’execució del magnífic sepulcre del bisbe Bernat de Pau —mort el 1457—, a la seu de Girona

Professional des del 1982 fins el 1993, que es retirà, formà part successivament dels equips Renault 1982-85, Système U 1985-89, Castorama 1990-91 i Gatorade 1992-93 i obtingué un total de 76 victòries Destacat corredor per la combinació de talent natural i tenacitat, del seu palmarès sobresurten dues Voltes Ciclistes a França 1983 i 1984, una Volta Ciclista a Itàlia 1984, el Campionat de França en carretera 1984, dues curses Milà-San Remo 1988-89 i una Flèche Wallonne 1986 El 1987 i 1989 fou sancionat per dopatge, el segon dels quals reconegué, tot i que es declarà contrari als controls…

Professor d’anàlisi i de càlcul diferencial i integral, creà la teoria de les distribucions, que constitueix una generalització de les nocions de funció i d’utilitat per a la matemàtica aplicada És autor de Théorie des distributions 1950-51 i Méthodes mathématiques de la physique 1955 Doctor honoris causa per les universitats de Humboldt 1960, Tel-Aviv 1981 i Atenes 1993, entre d’altres, el 1950 li fou atorgada la medalla Fields

Graduat el 1986 a l’Escola de Cinematografia de l’IDHEC a París, s’inicià com a director de fotografia i ajudant de direcció El 1990 realitzà per a la televisió un documental sobre la guerra del Líban i, després de dos curtmetratges 1994, 1995 i el telefilm Les Sanguinaires 1997 El 1999 debutà al cinema amb Ressources humaines , que el 2001 rebé un premi César a la millor opera prima Seguiren L’emploi du temps 2001, premiat al Festival de Venècia, Vers le sud 2005,  Entre les murs 2008, Palma d’Or del Festival de Canes 2008 i Cesar a la millor adaptació 2009,  Foxfire 2012,  Retour à Ithaque…