Resultats de la cerca

És autor d’un tractat de farmacologia Llibre dels fonaments de les veritables propietats dels medicaments , un dels més antics documents de prosa en persa, on descriu 585 medicaments i, probablement per primera vegada, nombrosos fets químics d’importància

Es doctorà en farmàcia 1968 i química 1970 a la Universitat Científica de Tòquio Després de dos anys a la Universitat de Yamanashi 1963-65, s’incorporà a l’Institut Kitasato, del qual fou president 1990-2008 Les seves recerques s’han centrat en la identificació de substàncies obtingudes a partir de bacteris amb l’objectiu principal d’elaborar medicaments Un dels seus descobriments principals ha estat la identificació i la seqüenciació del bacteri Streptomyces avermitilis , treballs que posteriorrment  William C Campbell  utilitzà per al desenvolupament de l’avermectina,…

Autor del catàleg sistemàtic més antic de medicaments conegut als Països Catalans, clar precedent de les farmacopees posteriors, bé que no fou publicat a cura de Pere Mateu, fill de l’autor fins el 1521, deu anys després que el Collegi d’Apotecaris de Barcelona publiqués la primera edició de la seva Concordia pharmacopoearum barchinonensium

És autor del Kitāb aladwiya al-mufradà ‘Llibre dels medicaments simples’, una de les millors descripcions de les plantes conegudes al seu temps, on en dóna els noms en àrab, en llatí i en berber aquesta obra, especialment en el resum que en féu Gregori Bar Hebreu segle XIII, ha estat la font de nombrosos tractats posteriors

Com a anatomista, es destacà per les seves descripcions del cervell Cerebri anatome nervorumque descriptio et usus , 1664, el cerebel, els nervis cranials i les artèries de la base del crani hexàgon de Willis Formulà teories fisiològiques inspirades en les doctrines iatroquímiques, com ara la de la contracció muscular, i estudià l’acció d’un gran nombre de medicaments Pharmaceutice rationalis , 1673

Llicenciat en medicina l’any 1943 i en farmàcia l’any 1951, fou catedràtic de farmacologia de les facultats de medicina de Cadis 1965, València 1966-69, de la Universitat Autònoma de Barcelona 1971, de la qual fou degà i vicerector 1973-75 i director de l’Institut de Biologia Fonamental 1976-80, i de farmacologia de la Universitat de Barcelona 1980 en successió del seu mestre Francisco Garcia-Valdecasas  fins a la jubilació 1986 i posteriorment professor emèrit fins l’any 1990 Fou també delegat del Ministeri de Sanitat de la província de Barcelona fins l’any 1982 L’any 1973 ingressà a l'…

Catedràtic emèrit de la facultat de farmàcia de Barcelona, es llicencià a Barcelona el 1915 i es doctorà a Madrid L’any 1926 féu estudis a Lausana i Ginebra Publicà nombrosos articles d’anàlisi química i de tècnica física Fou membre numerari de les Reials Acadèmies de Ciències, Medicina i Farmàcia de Barcelona, i president d’aquesta darrera, així com director de l’Institut Oficial de Control de Medicaments, més tard, de Farmacologia

Estudià medicina, química i mineralogia Fundador de l’homeopatia, descobrí que tots els medicaments eren hidrosolubilitzables per fregament suspensió colloidal A l’epidèmia de còlera del 1831 fou el primer a descriure'n la causa com una petita estructura vivent, i introduí el tractament antisèptic per a combatre'l Publicà Fragmenta de viribus medicamentorum positivis 1805, Reine Arzneimittellehre ‘Farmacologia pura’, 1811-20 i Die Kronische Krankheiten, ihre eigentümlige Natur und Heilung ‘Les malalties cròniques, la seva especificitat i la seva cura’, 1828-38

Graduada per l'Escola de Medicina de la Universitat de Pequín 1955, posteriorment estudià durant dos anys medicina tradicional xinesa Treballà a l'Acadèmia Xinesa de Ciències Mèdiques, de la qual esdevingué cap científic La seva aportació principal és la identificació de l'artemisinina, principi actiu present en la planta Artemisia annua , i a partir del qual sintetitzà la dihidroartemisinina, substància que és el principal component dels medicaments contra la malària L'any 2011 rebé el premi Lasker, i el 2015, el premi Nobel de medicina, que compartí amb William C Campbell  i…

Estudià a Göttingen i després d’uns anys dedicat a la medicina general, inicià la seva tasca d’investigació a l’Institut Psiquiàtric Max Planck el 1969 Després d’una etapa a les universitats de Londres i de Göttingen, fou nomenat cap del departament de fisiologia cellular de l’Institut Max Planck de Heidelberg 1985 El 1991 rebé el premi Nobel de medicina compartit amb Erwin Neher pels seus treballs sobre fisiologia cellular, que han contribuït a la comprensió de diversos mecanismes patològics i al desenvolupament de diversos medicaments